Un empat que deixa Vázquez molt tocat

PalmaSon Moix va acabar la paciència. L’afició del Mallorca està cansada d’excuses i pegats, i ahir ho va evidenciar amb una sonora xiulada quan l’àrbitre va decretar el final del duel davant el Saragossa, que va acabar amb empat a dos. Les queixes no anaven dirigides a l’equip, que va aconseguir sobreposar-se a les dificultats i rescabalar un punt, sinó al tècnic, Fernando Vázquez. Els aficionats no entengueren els canvis que va introduir l’entrenador i li van fer saber. Va ser la reacció a la frustració que provoca veure com l’equip no és recognoscible, un conjunt que sembla que juga a estirades i no té una idea clara del que fa. Els aficionats no saben que esperar.

Perquè, si bé l’equip va mostrar caràcter i personalitat per remuntar dues vegades, també va demostrar manca de contundència ofensiva. Una cosa exasperant. Abans que el Saragossa s’avançàs, Raillo va gaudir d’una claríssima ocasió de gol. No va saber superar els obstacles que hi havia fins a la xarxa. Va ser la constatació de la superioritat vermella en la primera mitja hora de joc. L’equip va tenir intensitat i, tot i que les ocasions no sovintejaven, semblava que tenia el duel sota control.

Però vet aquí la màgia del futbol. Juan Muñoz va recollir un refús al mig del camp, va alçar la vista i va veure Santamaria fora de la porteria. No s’ho va pensar. Va engaltar un xut des de la línia central, que va sobrevolar el mig camp del Mallorca i es va colar, finalment, a la porteria local. Un gol d’aquells que en diuen antològics. L’estupefacció per la meravella que s’acabava de presenciar es va apropiar de jugadors i espectadors. També els del Saragossa. I és que, de fet, si els dos equips haguessin anat al descans amb 0-0 al marcador no se n’hauria estranyat ningú, ja que durant la primera part va destacar la despesa física i la intensitat sobre la qualitat en el joc.

Sobreposar-se

El gol de Juan Muñoz, que adornarà els resums de la Lliga, va encendre l’afició, que ja va mostrar el seu descontentament durant el descans.

Tot i el cop que va suposar la diana, el Mallorca no es va entregar. Va sortir dels vestidors amb un tarannà més vertical i decidit. I va gaudir d’ocasions abans que Culio fes pujar l’empat al marcador. Semblava que el Mallorca podria donar una bona alegria a l’afició, però el canvi de Lago Junior per Lekic i l’1-2, marcat per José Enrique al cap de pocs minuts de l’empat, van tornar a encendre l’afició.

El públic no entenia perquè retirava un dels jugadors que creava més perill, Lago Junior, per donar entrada a un rematador com Lekic. I el serbi va donar la raó al tècnic en aconseguir l’empat, després de pentinar una pilota a dins l’àrea, la seva especilitat.

El partit ja s’havia romput i podia caure de qualsevol dels dos costats. Vázquez no s’espantà i anà per la victòria sense por, amb quatre davanters (Moutinho, Lekic, Brandon i Óscar Díaz).

El davanter serbi no va poder connectar bé una rematada de cap i Óscar Díaz va rematar des de fora de l’àrea sense perill. L’equip tornà a còrrer contra el rellotge, però en aquesta ocasió no hi va haver sort. Una altra vegada.

La diferència és que l’afició ha acabat la paciència, i així li ho féu saber a l’entrenador. Les queixes anaven més dirigides a la banqueta que a la gespa. El Mallorca va tornar a ser víctima de la seva manca de punteria ofensiva i d’un xut d’aquells que només entren una vegada de cada 100. Però els aficionats ja no es conformen amb les explicacions que afirmen que l’equip tingué mala sort, i assenyalen la banqueta. Un dia es pot tenir mala sort, però no durant 13 jornades. Ara, la pilota és damunt la teulada de Maheta Molango. Vázquez està tocat i l’equip no s’enlaira.