Ensenyar les debilitats fa creïble el Girona, que es cruspeix l'Osasuna

GIRONADurant massa anys, ensenyar les debilitats no estava ben vist. I encara avui molta gent fa una ganyota. Míchel, l'entrenador del Girona, que ha superat l'Osasuna amb de manera merescuda (2-0), no té cap mena de problema en reconèixer que ho passa malament i que hi ha coses que poden fer-li mal. Ho diu sense amagar-se'n. Ho normalitza. Calen més Míchels, sens dubte.

A més, el madrileny és un excel·lent comunicador. Sap quan, on, com i a qui llançar missatges. I l'encerta, i tant que l'encerta. Fa quinze dies, quan el vestidor va encadenar dues derrotes consecutives, va sortir a defensar els seus futbolistes sense cap necessitat assegurant que lluitarien per ser a la Champions. I l'equip va respondre guanyant 3-0 el Rayo. Divendres, després de la tercera derrota en quatre partits, va tornar a agafar el micròfon, aquest cop per obrir-se de debò. Va dir que no entrar a la Lliga de Campions, amb l'any històric que està vivint un grup humà implicat les vint-i-quatre hores del dia en fer-la grossa, seria un cop molt fort.

Va ser molt sincer, perquè descobrint aquesta realitat algú podria confondre el significat de les seves paraules, que no diuen que el Girona tingui por de perdre el seu lloc dins del top 4. No és això. El cop d'efecte que Míchel volia donar, ara que la sèrie de resultats s'allunya molt del que han estat acostumats a fer tot el curs i que comencen a aparèixer les primeres crítiques d'una part del món del futbol que no ha trigat a ficar cullerada per assegurar "Jo ja ho sabia, que aquests caurien", era el fet de recordar que la il·lusió ha de ser més forta que tot plegat. Perquè el Girona pot perdre partits, esclar, però no pot perdre les papallones a l'estómac. Si perd això, és equip mort.

I els seus homes, que el seguirien a la fi del món si els ho demanés, el van entendre. Com sempre. Res de dubtes pels últims resultats. Res de retrets pels últims errors. Res de desconfiances pel mal joc dels últims dies. En la classificació ja fa setmanes que no ocupen el primer lloc. De fet, abans del partit contra els d'Arrasate no eren ni segons (ara sí). I què? El tercer lloc és el paradís. Així s'ha de viure i no de cap altra manera. Pilota a terra i a tranquil·litzar-se: el remei que ho soluciona tot.

Torna la defensa titular

Per respirar amb calma, res millor que recuperar una defensa titular que, entre unes coses i altres, no coincidia des del 21 de desembre. És a dir, des d'abans de Nadal que no jugaven junts Eric Garcia, David López i Daley Blind. I el Girona encara és allà dalt, quin mèrit. Retrobar-te amb qui et dona seguretat, quan el joc no flueix com fluïa, perquè la baixada és evident, és un bé necessari. Com avançar-te aviat en el marcador: al minut tretze Portu ja havia foradat la xarxa rival, aprofitant una assistència preciosa de Tsygankov, que es va inventar un espai on no hi havia res. La jugada l'inicia Eric, trencant des del darrere. Un gol digne de la millor versió dels gironins.

Amb l'avantatge, però, va arribar el desert. El mig del camp, orfe de Yangel Herrera durant sis setmanes, intentava protegir-se amb la pilota d'un Osasuna valent que volia collar amunt i donar recursos a Budimir perquè n'enxampés alguna. Però ni de broma. El seu homòleg blanc-i-vermell, Artem Dovbyk, obsessionat en trencar l'estadística, perquè fa sis jornades que no marca, es va deixar el físic lluitant cada disputa amb Catena i va continuar desafinant davant de la porteria. Herrera no havia ni d'aturar-les, ja que anaven als núvols. Ja marcarà, no patiu.

L'oportunitat més clara va ser per a Blind, aturat per Herrando quan el segon ja es cantava. Però hi havia una mala notícia, la lesió de Tsygankov, que veurem per a quant de temps té. Montilivi, fiable a més no poder (11 triomfs i 2 empats en 14 partits) es va encendre amb l'arbitratge, que va obviar una empenta claríssima a Savinho, que va fer el segon, abraçant el duel amb un llaç, com es fa amb els regals. Perquè cada partit del Girona ho és.