Els ensurts amb els himnes al Mundial

BarcelonaDesprés de seixanta-dos partits que portem de Mundial, només queden quatre himnes per sentir: els de la final i els del partit per al tercer i quart lloc. És una tradició centenària, i que sonin a l'estadi abans de començar cada partit és una litúrgia habitual de les competicions internacionals. D'aquesta Copa del Món en recordarem especialment aquest moment per una acció simbòlica que va passar durant la fase de grups, quan els jugadors de la selecció de l'Iran van aprofitar el primer partit que disputaven a Qatar per negar-se a cantar l'himne nacional en protesta per la repressió que viuen les dones al seu país. Aquest fet quedarà en la memòria col·lectiva, sempre agraïda quan parlem de Mundials de futbol, de la mateixa manera que es recorda la final d'Itàlia 1990, quan una sorollosa xiulada a l'himne argentí va fer explotar Diego Armando Maradona, que va esperar que l'enfoques la càmera de televisió per cridar diverses vegades un "Que fills de puta!" que va encendre el cor de tots els argentins.

L'himne, l'interpreti una orquestra o soni enllaunat, és el moment més simbòlic d'un partit de futbol internacional. Demana respecte, al camp i a la graderia, i desperta el fervor patriòtic just abans de començar els noranta minuts. Hi ha qui es posa la mà al cor, qui canta gairebé amb llàgrimes als ulls, qui fa ganyotes o qui resta aliè a tot el que està passant. En qualsevol cas, és una imatge especialment associada als Mundials de futbol, bàsquet (a la NBA es canta en absolutament tots els partits) o rugbi, esport en què precisament hauria començat aquesta tradició.

Segons diverses fonts, i encara que la història té cert component llegendari sembla que es dona per bo, la primera vegada que es va cantar un himne nacional en un estadi va ser el 1905 a Cardiff, en un partit entre la selecció gal·lesa i la de Nova Zelanda. Com passa encara avui, els All-Blacks van fer la clàssica haka que tant intimida els rivals, i la resposta gal·lesa, a priori espontània, va ser cantar el seu himne nacional. Segons es va saber després, l'entrenador local, Tom Williams, va pensar que psicològicament seria una eina antihaka, així que tot estava premeditat. De fet, fins i tot va escollir el millor vocalista de l'equip, Teddy Morgan, perquè fos ell qui comencés la cantarella.

Èpica i tonalitat major

L'himne és un símbol sonor que en l'àmbit pràctic s'utilitza en termes de representació i protocol però que quan toca també ha de remoure certa vena patriòtica. Tal com explica Arnau Tordera, músic i compositor, "especialment des dels nacionalismes musicals del segle XIX, els himnes nacionals –i també els esportius– han tendit a ser grandiloqüents i majestuosos, de manera que la pretesa grandesa de l'estat, o del club esportiu, o fins i tot de la banda musical, es projecta a través d'aquesta música". A efectes pràctics, tot això implica èpica per donar i per vendre.

Tordera, que fa poques setmanes va estrenar La gata perduda al Liceu, ja va fer un himne per a Obeses, el seu projecte rock. Un exercici que val la pena escoltar i que ell explica així: "Vaig agafar tots els clixés característics d'aquests himnes clàssics per fer-ne una mena de paròdia i homenatge. Això és: el ritme de marxa —molts himnes provenen, de fet, d'antigues marxes militars—, una orquestració exuberant, un cor pompós i diversos recursos harmònics d'on sobresurt el pas del menor al major, un efecte recurrent en aquest tipus de composició que activa el sentimentalisme patriòtic pràcticament de manera automàtica".

Quan pensem en himnes emocionants i carismàtics, a tots ens ve al cap el de l'antiga URSS, ara adaptat a Rússia, cantat pel cor de l'Exèrcit Roig, o l'italià, Il canto degli Italiani, que va compondre Michele Novaro i que celebra la unificació de l'estat transalpí, o el francès. Aquest diumenge a l'estadi Lusail resonaran la històrica La marsellesa, del 1795 i himne de la Revolució Francesa, i L'himne nacional argentí, del 1812 i que també s'emparenta amb una revolució, la de maig del 1810 a l'Argentina. Tot i tenir tanta varietat de procedències, gairebé tots els himnes que hem sentit aquestes setmanes tenien el mateix patró: "En general acostumen a estar escrits en tonalitat major, que en la tradició musical occidental sempre hem connectat al triomfalisme i a la lluminositat", explica Tordera. Hi ha excepcions, per exemple el nostre, Els segadors, que està escrit en tonalitat menor, "un color harmònic que associem més al recolliment, a la tragèdia i, malauradament, a la derrota", diu el compositor.

Sigui alegre o més aviat tristot i solemne, el que importa és que l'himne compleixi la seva funció: "És bo si assoleix la voluntat aglutinadora per la qual va ser escrit", diu Arnau Tordera. Arribats a la final, als dos estats que quedin en competició els sonaran a cants d'àngel.