“L’etapa a l’Espanyol va ser més curta del que esperava i volia”

BarcelonaDesprés de superar una llarga lesió de quatre mesos, Anaitz Arbilla arriba en forma al duel d’aquest migdia contra un Espanyol on només hi va poder disputar dues temporades. Uns problemes al tendó d’Aquil·les van mantenir-lo de baixa gairebé tot el seu segon any com a blanc-i-blau. La pitjor etapa de la seva carrera, un record que ja ha oblidat gràcies, en bona mesura, a les bones sensacions que ha recuperat en un Eibar on se sent com a casa.

Va reincorporar-se a mitjans d’estiu amb l’Eibar, després de ser operat a Suècia i de recuperar-se d’una lesió que el va mantenir de baixa quatre mesos. Com es troba?

Vaig agafant la forma a poc a poc. Després d’una operació una mica llarga sempre és complicat tornar a començar i estar bé físicament. Vaig estar pràcticament quatre mesos fora del grup. A poc a poc, contra l’Atlètic de Madrid les sensacions físiques van ser millors i ja em vaig trobant millor.

L’experiència en lesions llargues d’aquest tipus juga a favor del jugador, que és més pacient i més conscient a l’hora d’afrontar-les?

Fa tres anys, quan era a l'Espanyol, vaig tenir una operació similar d’una lesió que va durar més perquè no vam trobar una solució abans. Després d’aquella experiència saps a què t’enfrontes, el post-operatori, la recuperació és més llarga que el mes de vacances que tenen els teus companys i en aquest cas vaig intentar fer el màxim de treball possible aquest estiu, però al no estar amb la resta de companys, costa agafar el ritme de competició. Però al final la pretemporada està una mica per això. Em trobava físicament un graó per sota de la resta, però crec que les últimes setmanes he agafat el ritme de competició i ja em vaig trobant millor.

Han disputat les primeres tres jornades a domicili. A Ipurua ja hi haurà ganes de tornar a veure futbol.

Si, està clar. Les obres toquen quan toquen, el nou aforament d’Ipurua, la reconstrucció, les millores que hi haurà al camp, ens hi hem adaptat. No és el mateix si haguéssim començat guanyant la primera jornada o haguéssim tret algun punt més amb millors sensacions. Però està clar que quan comences malament fora de casa i saps que el cap de setmana següent et torna a tocar fora és més dur que perdre amb males sensacions i tenir la teva gent que et pugui motivar i estar mentalment més fort. Però ens hi hem d’adaptar, és el que ens ha tocat. Ara ens toca un partit a casa transcendental i l’afrontem amb molta il·lusió després de les últimes reformes. Sempre és positiu i reconforta saber que tenim un gran estadi.

A Ipurua gairebé tots els rivals hi pateixen. Com definiria l’ambient especial que s’hi crea tot i ser un estadi amb capacitat per a poc més de 6.000 espectadors?

És un estadi petitó, però molt tancat, molt enganxat al camp. La gent gaudeix molt estant a prop dels jugadors. Per veure el futbol és un dels millors estadis de la Lliga, s'aprecien molt bé totes les jugades i es veu tot des de molt a prop. El nostre joc enganxa bastant l’aficionat, hi ha molta intensitat, i pressió amunt. El joc transmet.

Fa pocs dies va dir en roda de premsa que “l’estil de joc no es pot tocar”. Aquest estil lluitador i infatigable és la clau de l’Eibar?

Està clar. No tenim cap dubte del que ens demana el míster. Sabem la seva filosofia, l’estil que proposa, ens agrada i ens dona fruits. Jo els tres anys que he estat aquí hem fet temporades molt bones. Pel que fa a classificació i números són molt bons. La gent que portem poc temps aquí sabem que l’Eibar ha estat això durant els últims anys. La gent que arriba sap que l’estil de joc és innegociable.

Mendilibar li senta bé a l’Eibar i viceversa. Com defineix al seu tècnic?

Està clar. L’Eibar li va com l’anell al dit a Mendilibar. Crec que pot ser el millor club per ell ara mateix. Ja té un estatus al club, s’ho ha guanyat a pols tenir el prestigi que té. És vital per l’Eibar que segueixi més temporades. Crec que transmetent els seus valors, humanitat i estil de persona que és engrandeix molt el club i a ell mateix. Això ens inculca a nosaltres, un estil particular que enganxa molt al jugador. És una persona molt intensa, que viu tot amb molta passió. És el que les últimes temporades ens ha donat els fruits. Aquest caràcter, la intensitat que transmet cada dia. El que som és gràcies a ell.

Va arribar a l’Eibar el 2016. Li va sorprendre el club que es va trobar?

Ho imaginava. Jo sóc de prop d’aquí i sabia el que és l’Eibar. Ho he viscut des de fora perquè m’ha tocat viure-ho en altres categories, m’hi he enfrontat a la Segona B. Quan vaig arribar vaig trobar-me amb un club professional, amb ganes de seguir creixent, amb il·lusió de mostrar que no havia arribat a Primera de casualitat, sinó que s’ho ha guanyat. És un club que té ambició i vol seguir creixent en tots els aspectes, i està en això, amb la reconstrucció i les reformes, amb l’ambició d’una ciutat esportiva. Amb les últimes classificacions en una Lliga tant complicada demostra que té ganes de créixer.

És el club on s’ha sentit més còmode com a jugador?

Jo diria que si. Guardo molt d’afecte dels llocs on he estat, per totes les oportunitats que m’han donat a tot arreu, estic molt agraït. Però aquest és el lloc adequat, on millor m’he sentit i em sento. Aquesta serà la quarta temporada i m’he sentit molt involucrat i com a casa. M’han tractat molt bé en tots els aspectes, em sento estimat. És un club molt proper, molt familiar, on tots ens coneixem i convivim amb moltes experiències. Estic encantadíssim on estic i espero que sigui per moltes temporades.

S’imagina retirant-se a l’Eibar?

Per descomptat. Encara no vull veure el final d’aquesta preciosa aventura, ara em trobo molt bé. Em queda aquest any i un altre de contracte i sóc feliç amb la família aquí. Em sento molt identificat amb el club, el cos tècnic, amb tota la gent que forma el club. M’agradaria retirar-me aquí perquè m’ha donat moltes coses aquest club. Però encara no veig el final de la meva carrera, que espero que sigui llarga i acabi aquí.

Aquí fins i tot li deixen xutar faltes. No se li dona precisament malament.

(Somriu) Ho vas assajant i entrenant. Quan ho proves alguns dies a la setmana, ho fas amb gent amb molt de nivell en aquesta faceta. Ho provo des de tota la vida, però ara quan ets veterà i tens una mica més de pes, tens més oportunitats per tirar algunes faltes i pots provar coses. Algunes vegades m’ha sortit bé, però altres, moltes, fatal. Ho assagem cada dia o cada dos dies i anem millorant. És un honor tenir a l’equip a Orellana o Pedro León, però a vegades es donen situacions on ens hem d’adaptar. Uns dies li deixem a un que se sent millor, altres a algú que està més motivat o vol demostrar alguna cosa. Però sabem que qualsevol ho pot fer bé.

Aquest diumenge els visita un Espanyol força canviat del que va conèixer.

Han viscut molts canvis de jugadors, segueixo guardant molt d’afecte a Javi López i Víctor Sánchez, molt bones amistats per mi. Espero que aquest cap de setmana veiem un Eibar amb el seu ADN, identificat amb el que ha estat en els últims anys, i a un Espanyol amb ganes de poder demostrar i de treure alguna cosa positiva d’aquí, sabent que l’inici de Lliga no ha estat gens bo i que venen a un camp difícil. Vindran amb moltes ganes. Serà un partit per guerrers.

A l’Espanyol no se li ha donat massa bé últimament Ipurua. Els agraden equips com aquest, més tècnics i menys físics?

(Somriu) No et puc donar pistes de com pot sortir el partit. La gent que ve a Ipurua sap que ve a patir, que a banda de fer un partit bo amb pilota, mentalment i físicament has d’estar bé, que t’has de deixar l’ànima i competir al 100% per, com a mínim, igualar el partit, perquè els rivals saben que l’Eibar dona el 100%, és innegociable, l’esforç està per sobre de tot. El nostre joc a casa és complicat d’igualar. Però l’Espanyol té nivell, i amb jugadors de qualitat et poden resoldre qualsevol situació d’atac. Hem d’estar preparats per contrarestar-ho, i sobretot que el nostre ADN sigui clau.

Quin record guarda d’aquella etapa, se li va fer curta?

Si. El record va ser espectacular. El club em va tractar molt bé, el recordo amb molt d’afecte, tant pels jugadors com pel club. L’experiència per mi allà va ser curta, perquè les expectatives eren unes altres. Vaig firmar per quatre temporades, però les coses no van sortir com volia i al final t’has de buscar altres solucions quan l’entrenador no et vol. No hi ha problema. L’etapa va ser més curta del que esperava i volia.

Arribar a l’Espanyol va ser un gran salt?

Per mi si, va ser un gran salt. Venia del Rayo, on havíem fet dues temporades espectaculars. A nivell individual també estava content. Venia a un club amb més nom, temporades a Primera, prestigi i història, i per mi era créixer. Però les coses no van sortir com volia. Pensava que podia fer més temporades, però són coses que passen al futbol a molts jugadors, que firmen quatre o cinc temporades i després d'una, dues o tres… quan no compten amb tu, t’has de buscar la vida.

Com a espanyolista va viure una tendinitis al tendó d’Aquil·les. Va ser el pitjor moment de la seva carrera?

Són fumudes les lesions. Quan no li trobes solució, les coses no surten, veus que el que fas cada dia no millora, que quan surts al camp no pots fer res, sembla que entres en un cercle on tot és negatiu, i sortir d’aquest bucle és molt complicat. Conviure amb una situació tan delicada quan la resta dels jugadors poden entrenar cada dia, competir i estar disponibles cada cap de setmana, i tu veus que passen les setmanes i els mesos i segueixes igual. No aconsegueixes millorar i és molt dur. La meva segona temporada allà va ser així, molt dura, però vaig aconseguir refer-me, tornar a sentir-me futbolista després de vuit mesos aturat i de viure una operació al tendó rotulià que va sortir bé gràcies a Hakan Alfredson. Tornar després d’una lesió tant complicada i dura després de tant de temps va ser especial.

En la majoria de lesions se sol acotar força els terminis de recuperació. Com va afrontar el veure que no avançava tot i provar diferents mètodes?

És molt dur. Vaig provar moltes coses diferents i no millorava, i acabava veient dubtar fins i tot al servei mèdic. Veus les expressions dels altres quan una cosa queda fora de l’abast del cos mèdic, que no sap com resoldre una situació tan complicada. Jo veia com s’anava complicant i ningú em podia donar una solució. Era molt difícil refer-te cada dia, anar a entrenar amb bona cara amb la il·lusió de voler seguir. Vam trobar, encara que una mica tard, una persona que va trobar la tecla, i després d’una operació i de tres mesos, tot va sortir bé i llest per tornar una altra vegada. Ja està oblidat això. Són moments difícils i estranys que els passen a alguns jugadors, que ho passen malament perquè no troben la tecla i tenen dificultats per sortir d’aquest bucle. En el meu cas, content de seguir jugant.

Quina va ser la resposta del club quan va tornar?

Sempre he tingut un bon tracte amb Ángel Gómez i Óscar Perarnau. Em van transmetre afecte, em sentia estimat, però no entrava en els plans de l’entrenador d’aquell moment, ho accepto i no passa res.

A l’Eibar torna a rendir a un gran nivell, ja sigui de central, lateral dret o esquerre.

Sóc un afortunat, poder sortir d’una lesió d’aquestes i que et vulgui un club com l’Eibar, que va lluitar molt a l’estiu per portar-me, sempre els estaré agraït. Em va costar una mica adaptar-me, perquè no és fàcil arribar a un lloc nou i fer-ho ràpid. Em vaig intentar fer fort i encaixar al grup. Sabia que podia ser un pegat per tapar els forats que sorgissin en qualsevol posició de la defensa. Segons han anat passant els anys, és més fàcil per mi jugar de central, perquè el recorregut que he de fer és menor que com a lateral, un rol més exigent. Però m’he trobat bé els últims dos partits jugant com a lateral esquerre i les últimes dues temporades han estat especialment bones per mi, rendint a un gran nivell. Espero seguir a aquest nivell en una posició o en una altra. Que l’Eibar segueixi a Primera i mostrant les sensacions que ha ofert els últims anys.

La semifinal de Copa que va viure amb l’Espanyol contra l’Athletic és l’espina clavada més important de la seva carrera?

Hi ha algunes espines clavades. En aquell cas va ser una temporada bonica, una batalla espectacular durant diverses eliminatòries de la Copa. Ho buscava el club, l’Espanyol portava diverses temporades sense arribar a un lloc tant especial i en una competició tan bonica, era un prestigi per nosaltres, ens motivava molt poder arribar a la final. Vam fer una temporada molt bona en tots els sentits, sobretot a la Copa, on ens va quedar la sensació de fallar després de les bones sensacions que vam fer. Després d’haver marcat a San Mamés, esperàvem passar, i més veient el partit que havíem fet allà. Ens vam equivocar en moltes coses a la tornada, però sobretot en pensar que amb el partit que havíem fet a l’anada ja havíem passat. La primera part a casa no va ser bona i aquell 0-2 ens va fer mal.