Anna Caula: "El repte és que aquesta sigui la legislatura de l’esport femení”

BarcelonaQuatre mesos després d’accedir al càrrec de secretària general de l’Esport, Anna Caula (Girona, 1971) visita la redacció de l’ARA per explicar el seu full de ruta en un mandat ple de reptes. La reactivació del sector esportiu després de la pandèmia és una de les prioritats d’un mandat en què l’exentrenadora de bàsquet vol potenciar la visibilitat de l’esport femení.

Quatre mesos després d’aterrar a la secretaria general de l’Esport, quina fotografia fa?

— Tot i portar tota la vida al món esportiu, he descobert que la riquesa del teixit esportiu català es multiplica. Cada setmana s’hi fan moltes activitats arreu del territori; per la diversitat, però també per la diversitat d’entitats que hi ha implicades. El ventall és increïble.

Quan s’imagina el mandat, on li agradaria posar l’accent?

— El repte és que aquesta sigui la legislatura de l’esport femení. Tot i que de vegades sembla que faci poc que ha arribat als mitjans de comunicació, l’esport femení fa molt de temps que existeix. Ens falta una última empenta per generar esports femenins i aconseguir-ne una visualització constant. Aspirem a la igualtat de tracte i d’oportunitats. Hem de fer que la gent descobreixi d’una altra manera l’esport femení.

Com es passa del desig als fets concrets?

— Estem en una època de transformació, de desacomplexament. Ho vam veure el 8 de març. Les dones no hem de demanar permís per fer les coses. És un canvi cultural i social que va més enllà de l’esport. Hem parlat moltes vegades del sostre de vidre pel que fa a aspectes com els salaris. Hem d’empoderar-nos per entendre que hi ha molts espais que també són de les dones. Quan era entrenadora de l’Uni Girona, una mare em va venir a donar les gràcies després d’un partit perquè la seva filla havia descobert que podia ser la protagonista de la pista central de Fontajau. Allò em va fer reflexionar. Hem d’analitzar quins esdeveniments es duen a terme a les grans instal·lacions perquè, si no en tenim consciència, no serem capaços de canviar les coses. Tenim referents a l’esport femení, en què la potència és molt gran, però la seva tasca ha de ser més pública. ¿Si Messi no ocupés portades i telenotícies, tindria el mateix impacte que té? Hem d’aconseguir generar la consciència de visualitzar els dos esports per igual.

Parli’m dels altres pals de paller del mandat.

— Crec que una altra de les peces clau ha de ser cuidar la nostra infraestructura d’instal·lacions esportives de país. Un dels objectius és aconseguir que molta més gent practiqui esport fent pedagogia que la seva pràctica va canviant des que som nadons fins que envellim. A cada cicle de la vida, l’esport ens acompanya d’una manera diferent. Hem d’ajudar la gent a entendre com pot continuar fent esport quan deixa d’estar federada o té una patologia. Si volem que el país tingui més pràctica esportiva, hem de tenir a l’abast més espais on desenvolupar-la. A més, hem de donar sortida als esports emergents. Com a país, tenim un dèficit en els últims deu anys de poca inversió en obra nova i readaptació. Una part important de les nostres instal·lacions van ser fruit dels Jocs Olímpics del 1992 i, per tant, tenen 30 anys. Si no se'n cuida el manteniment, s’acaben convertint en un problema. La tercera porta és interpretar la potència de l’esport com a eina de transformació social. L’esport és salut i, al mateix temps, un motor dinàmic i econòmic de turisme. Hem d’estimular les eines que ens ajuden a potenciar això. L’esport ens pot servir per millorar la salut, també l’emocional. És una eina que t’ajuda a canviar d’ànim. Els valors que acompanyen l’esport serveixen per generar complicitats: treball en equip, solidaritat, esforç, sacrifici... Això serveix per teixir polítiques republicanes de transformació social.

Per fer tot això es necessita un bon pressupost. Quina sensibilitat s’està trobant a l’hora de demanar recursos?

— Tota. Tal com vam avançar, la intenció és duplicar el pressupost en inversió en esports. La primera compareixença de la consellera Laura Vilagrà al Parlament ho va fer evident. Hem de ser coherents amb això que demanem. Hem de fer feina de portes enfora, però també de portes endins per tenir els recursos per desplegar tot el potencial del món esportiu català.

Quin paper ha de jugar la llei de l’esport català?

— La llei de l’esport va néixer com a eina de resposta al dinamisme del món de l’esport, que en els últims anys s’ha transformat. L’escenari de fa 20 anys no és el mateix que ara. Les polítiques a terme que es duen a terme des de diferents institucions han canviat i necessitem una eina que s’adapti a tot això. Sense oblidar la realitat del model público-privat. La societat civil genera una gran riquesa i ens cal elaborar un esquelet que protegeixi aquesta realitat actual. Tots els agents del sector hi han de dir la seva perquè els parlamentaris puguin fer la seva feina per consolidar el text. No tenim pressa, però el contingut ha de ser gairebé quirúrgic per donar resposta a tot el teixit esportiu, que és molt divers. Tothom s’hi ha de sentir representat.

Després de patir molt durant la pandèmia, quina salut té l’esport català?

— L’esport català no només ha patit durant la pandèmia. És un dels sectors més damnificats per les retallades. Moltes vegades és la vàlua feble de l’estructura i, en canvi, s’ha de posar en valor. La lectura positiva de la pandèmia és que ens ha ensenyat com l’esport i l’activitat física són essencials. Hi ha consens. Tothom ha reconegut que ha d’incorporar l’activitat física a la seva vida diària. Hi havia inquietud, però els clubs i les federacions han arrencat la temporada amb molta força. La consciència ha arribat per quedar-se i s’està superant el nombre de llicències del 2019. El sector està vivint un punt de reactivació. La secretaria general de l’Esport ha d’intentar que tothom faci esport perquè això serveix per nodrir tot el sector: clubs, federacions i empresa privada.

Amb quins ulls es mira la candidatura per als Jocs Olímpics d’Hivern?

— El món de l’esport cau sovint en el parany de triar entre apostar per grans esdeveniments o invertir en esport de base. Aquestes dualitats no haurien d’existir perquè una cosa sense l’altra no existiria. Són dos pols que es retroalimenten. Els grans esdeveniments estimulen i generen inquietuds. Els Jocs Olímpics no han de ser el punt final d’una trajectòria sinó una peça més del dinamisme a dos nivells. Han de servir per valorar la riquesa del Pirineu. Barcelona va canviar amb els Jocs del 1992 i aquest ha de ser l’objectiu: transformar la societat a través de l’esport.

Quin paper ha de tenir Barcelona a l’hora de liderar els grans esdeveniments esportius?

— Barcelona és única. Té una gran marca i transmet moltes coses com a capital de Catalunya. Els grans esdeveniments no han de ser objectius en si mateixos sinó una estimulació. És la manera que tenim de mostrar-nos al món i d’enriquir-nos d’una manera cosmopolita. El segell d’organització català està molt ben valorat arreu del món. Barcelona ha de tenir un punt més d’ambició per fer-se seus els grans esdeveniments. Cal una Barcelona on hi hagi espais per gaudir del món de l’esport. Es necessiten més instal·lacions esportives i recuperar alguns dels espais existents.

Què es pot fer per impulsar les seleccions catalanes?

— És una reivindicació de país. Tenim un sentiment i s’ha de poder representar amb les nostres seleccions. Aquest és l’horitzó. Com Catalunya encara no és lliure i depèn d’un estat que normalment respecta poc altres identitats, això és una lluita permanent. Les diferents federacions busquen escletxes per competir amb identitat pròpia. El nostre objectiu serà acompanyar aquests projectes en el viatge.

Quina relació amb els altres estaments de l’esport ha heretat?

— Les etapes anteriors han sigut complicades. L’esport ve d’una època de retallades i ha sigut un dels sectors més afectats pel covid. El sector ha patit molt i ara toca reactivar-se. Hi ha demandes i hem de potenciar que l’escolta activa sigui una eina per generar complicitats. Nosaltres hem d’aportar solucions. Es tracta d’observar el teixit català i modernitzar-lo per adaptar-nos a la nova realitat.

Sis anys després de fer el salt a la política, com es troba?

— És un canvi substancial. Mai m’havia plantejat passar a l’altre costat. He jugat totes les peces que hi pot haver en el món de l’esport. Des d’escombrar una pista abans d’entrenar fins a ser monitora, entrenadora d’un equip de màxim nivell o penjar-me una medalla en un Europeu. Això em dona un bagatge real. Quan la gent m’explica les seves experiències a mi m’agrada dir que jo he estat més vegades asseguda a l’altre costat de la taula que no al que soc ara. Tinc molt clar que hem de defugir de tancar-nos en un despatx. S’ha de trepitjar el territori per entendre que Catalunya és diversa i té moltes realitats diferents. Tenim l’obligació d’aconseguir que la gent que s'acosta a les institucions entengui que som els seus companys de viatge, que hi ha algú que l’escoltarà i que en la mesura del que pugui donarà resposta a les seves necessitats de manera àgil.

Vostè ha treballat tant amb Marta Xargay com amb Lucas Mondelo. Com està vivint la situació?

— No és només que els conegui sinó que he treballat amb ells. Hem de dotar-nos de les eines necessàries per quan apareguin distorsions que no són correctes actuar en el moment. Si hi ha un abús o una discriminació, hem de poder detectar-la, analitzar-la i actuar. Ens toca veure si les diferents cadenes del procés disposen d’aquestes eines. Hem de canviar la mirada. Com a dones ens queda molta feina per fer. En la meva primera temporada a la Lliga Femenina vaig contestar a cada entrevista què sentia al ser la primera dona a ocupar una banqueta. Això genera distorsions. Com a dona, tot ens costa més. Hem de fer-vos partícips als homes perquè ho entengueu. Estem en el procés de transformació de la mirada. El camí i la igualtat d’oportunitats hauria de ser igual.