Devin Robinson: "Quan era jove vaig prendre algunes decisions estúpides"

ManresaAbans de fitxar pel Baxi Manresa, Devin Robinson (Chesterfield, 1995) no coneixia gaires coses de la ciutat, però ara s’ha convertit en el gran ídol d’una afició que l’estima amb bogeria. L’aler pivot és una de les grans esperances de l’equip bagenc per fer un bon paper a la Copa del Rei de Màlaga.

Com arriba el Baxi Manresa a la Copa del Rei?

— Arribem al torneig amb bones sensacions. Hem fet bons partits i hem acumulat bones sensacions. Estic emocionat de poder jugar un torneig d’aquesta repercussió. Serà la primera vegada que disputi un torneig d’aquestes característiques i espero que puguem ser fidels a la nostra personalitat de joc. Cada dia veig al pavelló una fotografia del nostre equip que es va proclamar campió del torneig fa anys i m’agradaria poder fer història de la mateixa manera. Seria excepcional.

El primer rival serà el Barça.

— Hem de seguir el pla de partit. Aquesta temporada ja hem demostrat que els podem guanyar. Crec que al final tot es resumirà en qui té més desig de victòria. Serà un duel molt potent. M’encanta competir contra un jugador com Jabari Parker, que té un gran talent i una gran trajectòria a la NBA. El segueixo des que estava a l’institut i és una benedicció poder jugar contra ell, un repte majúscul.

Diumenge va protagonitzar contra ells una de les esmaixades de la temporada.

— Només em recordo a la zona pendent d’anar a buscar el rebot cada vegada que tiràvem de tres punts. La defensa estava oberta, així que vaig veure una escletxa d’oportunitat per atacar el rebot amb decisió. Vaig saltar i, per ser honestos, la pilota va arribar a les meves mans.

M’agradaria parlar-li de Pedro Martínez. Com és treballar amb ell?

— Ell em demana que jugui al meu màxim nivell. No li importa quants punts faig, sinó si estic col·locat en la posició correcta. Vol que tant jo com l’equip oferim la nostra millor versió en defensa. Em posa en la posició correcta per tenir èxit. Em centra en el que estic fent en cada moment. Dia a dia, minut a minut, segon a segon.

Estem veient la seva millor versió?

— Jo ho sento així. Estic jugant el meu millor bàsquet des que soc professional. Tinc la sensació que la trajectòria d’aquests últims anys m’ha permès ser el jugador que soc avui. Em sento molt bé i crec que he connectat molt bé amb els aficionats. Els adoro. M’agrada com ens donen el seu suport, més enllà de si guanyem o de si perdem. Són les millors aficions de la Lliga. Jugar com a local al Nou Congost és una bogeria. 

Imagino que l’estiu passat tenia millors opcions econòmiques. Per què es va quedar?

— Tenia la sensació que encara no havia fet prou coses aquí, que la meva estada havia sigut curta i volia tenir l’experiència de viure una temporada completa. Respecto molt Pedro Martínez, com ha impulsat la meva carrera i com m’ha fet madurar com a persona. Seguir sent part d’aquest projecte va ser una bona decisió.

Com va la seva vida a Manresa?

— Tinc a la meva família amb mi i tot gira rodó. La cultura és preciosa i el menjar, increïble. Quan era jove, sempre havia volgut venir a Espanya i ara he tingut l’oportunitat. És molt important apreciar la cultura i viure com un local. M’agrada menjar les coses típiques i enriquir-me visitant museus sempre que puc. Abans de venir aquí, no havia sentit a parlar gaire de Manresa, però és excepcional. 

Després de la seva etapa NBA, va jugar a Taiwan.

— Aquella va ser una experiència totalment diferent. El joc era més com un espectacle, un entreteniment. No es pot comparar a com es viu l’esport a Europa, on la competició se situa en un altre nivell i cada partit importa. El nivell aquí és molt alt.

Quin és el seu millor escenari per a la pròxima temporada?

— No ho sé encara, només estic concentrat en el pròxim partit contra el Barça. No he pensat en el futur. La NBA sempre hi seguirà sent, però jugaré on senti que puc ser valuós i útil i donar el meu millor rendiment. Quan jugui l’últim partit de la temporada, faré balanç i prendré la decisió. 

Quants tatuatges porta?

— No ho sé, no els he comptat. En tinc un grapat, però encara en vull més. Tenen significats diversos. Em vaig tatuar el nom de la meva filla, per exemple. El del meu braç, No noise (sense soroll), és com el meu lema. M’ajuda a estar centrat, a oblidar-me del que la gent digui de mi. Només m’importa treballar intensament i fer les coses el millor que puc.

Té a veure amb la baralla que va protagonitzar en un club nocturn quan era jugador de la NBA?

— No, aquest és un lema que tinc des que anava a l’institut. Quan estava a la NBA potser vaig escoltar massa la gent que no havia d'escoltar. Em pensava que era millor del que era i la mala energia va arribar al meu cos. Aquell episodi va ser una lliçó per a mi. Quan era jove vaig prendre algunes decisions estúpides, però vaig canviar a temps i ara em puc mirar al mirall i estar orgullós de les coses que són importants per a mi. Em va servir per aprendre a apreciar les coses més.