Eric Surís: “El bàsquet femení creix per mèrits propis, només cal comprovar com ens reinventem”

GironaLa final de la Lliga Catalana que enfrontarà l’Spar Girona i el Cadí La Seu serà el primer partit de les gironines, perquè no han pogut realitzar cap amistós durant l’estiu. És obvi que els efectes de la pandèmia encara duren, tot i que no volen posar excuses. Eric Surís (Girona, 1982) sortirà a guanyar, tal com ha fet sempre al llarg d’una etapa brillant que aquest curs arriba als cinc anys.

Quines sensacions et provoca recuperar el contacte amb la pista?

Té moltes connotacions positives i puc dir que fins i tot es gaudeix molt més, perquè hem passat massa temps d’inactivitat sense fer allò que ens agrada, que és jugar a bàsquet. Però no estem en la situació ideal, perquè ara mateix competir ens requereix un esforç i unes dificultats en molts sentits. Tot i que t’asseguro que tot el que fem valdrà la pena per intentar no aturar aquest món, sempre que protegim la seguretat i la salut de les protagonistes.

¿Et preocupa la solidesa del bàsquet femení a causa d’aquesta crisi?

És un moment molt important, és cert. En els últims anys el bàsquet femení ha crescut per mèrits propis i així ho ha demostrat: tenim una bona competició, donem un gran espectacle i cada vegada hi ha més gent enganxada. Avui dia vivim una època dura en la societat, però els clubs estan recordant que venen amb els deures fets. Només cal mirar equip per equip i, sabent que tots passem les nostres penúries, comprovar com ens reinventem i serrem les dents per edificar projectes millors. Com a mínim, hi ha una dotzena de clubs que tenen una alineació més potent que la del curs passat. I, si aconseguim sortir d’aquest sotrac mundial, no tinc cap dubte que serem molt més forts.

Lamentar-se serveix per a alguna cosa?

Cal tenir una ment oberta i la capacitat diària per reaccionar a temps. No podem pensar en coses que encara no han passat, ni buscar cap coartada. Hem de centrar-nos en la feina i en allò que podem controlar. Què passarà? Ningú ho sap. Però, a mesura que els organismes es vagin reunint i donin solucions, estudiarem quina és la resposta adequada.

Què fa un entrenador quan el bàsquet s’atura?

Mirar vídeos constantment, aprendre tot el que pot... L’objectiu és no deixar de formar-me, cal aprofitar el temps per créixer. No falten coses interessants per fer o competicions per educar-se. Hi ha hagut espai per analitzar l’Spar Girona, també per observar què fan els rivals. Tampoc ho sento com una obligació, és un plaer fer-ho.

Per què pensar en agafar certa distància i reflexionar, entenent que l’elit molts cops ofega...?

És que, en la mesura del possible, això s’ha de fer sempre. Fins i tot en els cicles de molts mesos en què no hi ha pausa. I parlo tant en la victòria com en la derrota, perquè serveix per seguir construint i que el grup de treball sigui cada dia un pèl millor. Però, esclar, el contrast és molt fort. Hem passat d’estar en un lloc diferent d’Europa cada tres dies a quedar-nos a casa sense sortir. I, mentalment, costa d’assimilar. De fet, amb prou feines algunes jugadores amb una llarga trajectòria professional havien superat el mes de vacances a l’estiu. És un context nou per a tothom.

Aquest és el cinquè any a la banqueta. Diu molt i bé del projecte de l’Spar Girona, que s’ha acostumat a lluitar per tot.

Sento un honor immens, tot i que a l’anterior li posarem un asterisc per no haver-lo pogut acabar. És un senyal que les coses funcionen i es valoren. Sobretot, la trampa que suposa donar per fet que sempre jugarem la final contra l’Avenida abans de començar. Després podem parlar dels suposats favoritismes, però som allà. No hem fallat mai, ni una sola vegada; en quatre anys no ens hem perdut cap final.

Heu posat el llistó molt elevat, però hi ha espai per tenir alguna espina clavada?

Sens dubte, sempre vols jugar millor i guanyar més. L’any passat sabíem que el repte seria complicat, perquè no va ser fàcil amb una plantilla curta jugar dues competicions de màxima dificultat, com la Lliga i una Eurolliga sense pausa. Ens va costar, i durant molts partits no vam estar com desitjàvem. Potser tancàvem el resultat, però sense brillar, especialment a Fontajau. Tenim l’exigència de voler fer un pas endavant, tot i que som conscients que el repte és difícil. Hem dissenyat una nova plantilla i ara el que hem de fer és treballar, treballar i treballar. I estic a mort amb aquestes jugadores, evidentment.

Per començar, la final de la Lliga Catalana.

És estrany i una llàstima que el primer partit que juguem sigui un títol. M’hauria agradat fer quatre-cinc amistosos abans i no ha pogut ser. Hem seguit tots els protocols de la manera correcta, però hem hagut de tirar enrere alguns duels contra equips de Lliga Femenina 2 perquè econòmicament passar els controls sanitaris té un cost i no tothom el pot assumir. Tècnicament no és el que vull, perquè jugar-te un trofeu d’entrada és arriscat. Però anirem a vèncer i donarem el cent per cent actual, sent conscients que no serà el cent per cent que podem oferir més endavant.