Jan Vesely: "Quan vaig deixar la NBA, em vaig tornar a enamorar del bàsquet"

BarcelonaEl Barça s'estrena a la Copa del Rei de Badalona jugant aquest dijous (21.30 h, Movistar) contra l'Unicaja. Jan Vesely (Ostrava, República Txeca, 1990), un dels fitxatges de l'estiu passat, analitza per a l'ARA com arriba l'equip blaugrana al torneig.

Quantes llengües parla?

— De manera fluida, tres. Txec, serbi, que és el que parlo a casa amb la meva dona, i anglès. També entenc una mica de turc i de castellà. Potser no puc parlar, però puc dir algunes paraules. De vegades pot ser útil per comunicar-te a la pista amb els companys.

Amb Tomás Satoransky no li cal ni parlar.

— Ens coneixem des de fa molts anys. Quan estàvem a la categoria júnior, ja competíem junts amb la selecció. Ara és la primera vegada que compartim club. Ens coneixem molt i sé en cada moment què està fent sobre el parquet. L’idioma també ajuda. Algunes vegades ens comuniquem en txec i els rivals no ho entenen. La connexió és perfecta. M’encanta jugar amb ell.

Com se sent després d’uns mesos a can Barça?

— Estic bé. És un club diferent dels altres en què havia estat, però he trobat el meu rol per ajudar l’equip de la manera més útil possible. Encara puc millorar i l’equip ha d’evolucionar, però em sento bé. Estic envoltat de bons companys d’equip i això sempre ajuda.

Vostè va estar fa uns anys a prop de fitxar pel Barça. És com s’ho esperava?

— Jo no diria que vaig estar a prop de venir, simplement hi va haver converses, però fins a la temporada passada no vaig considerar la possibilitat de venir com una opció real. No esperava res en concret. Cada decisió es produeix en un context determinat i aquesta vegada vaig sentir que era el moment de provar-ho.

Què és el que li demana Jasikevicius?

— No és que em demani coses diferents de les d'altres equips en què he estat, simplement són matisos diferents. El rol canvia i l’estil de joc també. Però no és un canvi important que modifiqui la meva manera de jugar.

Vostè ha guanyat sis copes nacionals, tres a Sèrbia i tres a Turquia. Quin és el secret per guanyar un torneig així?

— Hi ha moltes coses que poden influir durant un torneig tan curt, com ara lesions o situacions inesperades. La clau és jugar cada minut amb molta concentració. És un joc més mental que físic. Si arribes a la final, jugues tres partits en pocs dies i això provoca que no estiguis fresc al 100%. És per això que la part mental és la més important. Cal fer les coses petites en el lloc i el moment adequats.

Veu l’equip preparat?

— Veig l’equip treballant per anar partit a partit. No sé si estem preparats o no, només sé que volem guanyar aquesta Copa del Rei perquè som conscients de la importància que té. Encara estem millorant coses, però tinc la sensació que cada dia que passa som un equip millor. 

Ara que ja ha jugat uns quants partits contra el Madrid amb la samarreta del Barça, com veu la comparació?

— El Madrid sempre juga un estil de bàsquet semblant, agressiu i amb molts llançaments de tres punts. La seva defensa és consistent. Ells són molt competitius. Quan hi ha un clàssic, t’oblides de tot i només penses en jugar cada acció de la manera més física possible.

La seva relació amb els tirs lliures fa anys que va millorar. Com ho va aconseguir?

— Estem parlant de fa cinc anys. Ara ja fa tres o quatre temporades que els meus percentatges des de la línia de tirs lliures són molt bons. La clau d’un canvi sempre té a veure amb el cap. Hi ha molt de concentrar-te en una rutina i repetir-la una vegada i una altra. Cada dia, també a l’estiu. Això és tot. No hi ha secrets amagats. La part mental és la que marca diferències.

Quin record li va deixar la NBA?

— No gaire bo, la veritat. No és una història gaire interessant. La NBA va ser una mala experiència i és per això que vaig tornar a Europa. Quan ho vaig fer, vaig tornar a jugar bé i estic feliç d’haver-ho decidit. Aquella etapa no va ser fàcil. Quan vaig deixar la NBA i vaig tornar a Europa, em vaig tornar a enamorar del bàsquet. Vaig tornar a disfrutar del joc.

Vostè va signar un contracte de tres anys amb el Barça. Pot ser Barcelona la seva última estació?

— Espero que no. Crec que encara em queden uns anys de bon bàsquet. Quan acabi el meu contracte tindré 35 anys. Si la meva salut m’ho permet i segueixo disfrutant, per què no allargar la meva carrera? No tinc planejat retirar-me quan s’acabi el meu contracte amb el Barça. He après a cuidar-me bé, a ser molt curós per tenir el cos preparat de la millor manera possible. Així es prevenen lesions i descanses millor. Em sento bé. Hi ha situacions sobre el parquet que no pots prevenir, però intento fer el màxim possible i crec que funciona.

Com és la seva relació amb els jugadors joves? Estic pensant en James Nnaji.

— M’agrada ajudar els jugadors joves. No es tracta de donar consells sobre una manera determinada de jugar o de fer les coses sinó que vegin com afrontes tu cada part del procés, des de la relació amb l’entrenador fins com conviure amb la pressió. He tingut entrenadors exigents i sé que de vegades és difícil, així que la meva experiència els pot ajudar. Nnaji juga a la mateixa posició que jo. Tot i que tenim característiques diferents, hi ha coses que li poden servir. Ell sap escoltar i, per tant, les coses li aniran bé.