BarcelonaDesprés de penjar les vambes l'estiu passat, Miki Feliu treballa a l'administració pública. L'exjugador, que ha passat per un grapat d'equips catalans com el Manresa, l'Olesa, l'Hospitalet, el Vic, el Girona o el Lleida, sempre ha estat considerat com un exemple d'esportista honest. Respectat per entrenadors, companys i rivals, aprofita el seu nou moment vital per fer repàs a una trajectòria allunyada dels grans focus.
Què t'estàs trobant?
— Em sento en pau amb mi mateix. Vaig tancar una etapa que em feia por l'endemà. Tot i que em vaig preparar, mai saps com serà l'endemà. La temporada passada no va ser fàcil, però amb el temps i la distància em sento tranquil. No trobo a faltar moltes coses que vaig necessitar en el seu dia i gaudeixo d'un altre estil de vida. Tinc temps per estar amb la meva futura dona i estic molt satisfet amb la decisió que vaig prendre.
Sempre has estat molt estimat, però homenatges tan explícits com el de l'altre dia a Lleida suposo que també ajuden a tancar el cercle.
— Hi va haver uns anys de la meva vida en què em feien broma i em deien que era un mercenari perquè canviava molt d'equip, però vaig enganxar la crisi financera i molts equips van haver de plegar. Quan vaig arribar a Lleida, em vaig sentir més assentat. És el lloc on més temps he estat i, per tant, el projecte que m'he fet més meu. Jo sempre m'he implicat molt a tot arreu. Una espina que tenia clavada és que per culpa de la pandèmia no em vaig poder acomiadar de la pista amb públic a les graderies. Quan vaig negociar la rescissió, el club em va oferir l'oportunitat d'acomiadar-me. Quan vam trobar el moment, ho vam fer. A mi m'ha servit per tancar un cercle. Em va omplir molt veure la gratitud de la gent. Això no hauria estat possible sense l'educació que vaig rebre dels meus pares i dels meus mestres esportius, els entrenadors. Em van ensenyar els valors de la constància, el treball, la responsabilitat, l'esforç, la solidaritat, saber guanyar i perdre... El meu treball sempre va ser honest.
Què és el que t'enganxava del bàsquet?
— Tantes coses! Hi he reflexionat molt, sobre això. Pots arribar a tenir reconeixement, però això és una arma de doble tall. Si va bé, va bé. Si va malament, pateixes molt. No crec que fos això sinó el fet de competir, de preparar-te molt bé durant la setmana per competir durant el cap de setmana. Hi ha una cosa interna que et remou. Vaig començar a veure que alguna cosa estava canviant quan l'última temporada vaig notar que potser ja no sentia el mateix, que el meu cos em demanava una altra cosa. Em van enganxar les estones amb els companys, les complicitats i els lligams d'un vestidor. Acabes compartint un objectiu amb gent molt diferent de tu amb la qual has d'anar a la guerra.
De què et sents més orgullós?
— Del fet que he pogut competir durant 16 o 17 anys a un nivell en què els entrenadors em consideraven útil. Jo sabia que podia sumar. Ho he fet de manera consistent a la mateixa lliga. Crec que m'he guanyat el respecte de molta gent que han reconegut que vaig fer les coses de manera honesta. Els objectius individuals o col·lectius no m'han interessat mai tant com el fet de ser un bon company.
Has trepitjat l'elit, però també molta carretera secundària.
— He jugat molts anys al fang, però sempre de manera honesta. El gran problema és que la LEB Or no és considerada una lliga professional. Els sous no estan regulats, però es demana una dedicació professional. Els clubs fan mans i mànigues per quadrar números i intenten estalviar-se diners. Jo he vist la degradació de la lliga; com hem passat de pagar bestieses a posar quatre o cinc jugadors en un mateix pis i pagar-los 200-300 euros. Si un jugador considera inadequades aquestes condicions, hi ha un altre que les accepta perquè busca una oportunitat. Ni els clubs ni els jugadors hem aconseguit posar-nos d'acord i, per tant, seguirem d'aquesta manera molt de temps. Em sap greu per la gent jove que es trobarà amb aquesta situació que els seus predecessors no hem sigut capaços d'arreglar.
Quina relació tens amb el bàsquet?
— Comento partits de la LEB Or a la televisió i m'agrada molt seguir el bàsquet. Estic al dia de moltes competicions, també de les femenines. M'interessa el bàsquet, però no tinc la necessitat d'estar en una pista per jugar. He perdut el cuquet d'entrenar-me cada dia i de competir el cap de setmana. No tinc el nivell d'il·lusió i compromís que he tingut sempre.
Si et trobessis amb el Miki Feliu de fa 20 anys, què li aconsellaries?
— Li diria que no tingués tanta por del fracàs, que es deixés anar més i tingués menys por de fallar. Quan comences, dones moltes coses per garantides i el món del bàsquet és molt complicat. Has de tenir treball, esforç i una mica de sort.