Superació
Esports09/11/2021

Començar a escalar amb 60 anys: la fascinant història de Dierdre Wolownick

És la mare de l'escalador professional Alex Honnold i va començar a anar al rocòdrom fa només 10 anys per acostar-se al seu fill

Tim Neville / The New York Times
i Tim Neville / The New York Times

Després de fer els 40 anys Dierdre Wolownick va aprendre a nedar. Llavors en va fer 50 i va començar a córrer. Als 60 es va convertir en escaladora, i no en una de qualsevol: fa quatre anys, amb 66 anys, Wolownick va fer una ascensió sense precedents a El Capitan, el monòlit de granit del Parc Nacional de Yosemite, on hi ha algunes de les rutes d'escalada en roca més llargues i difícils del món. La via que va escalar, Lurking Fear, s'acostuma a fer en quatre dies. Ella en va tardar un.

Per a aconseguir-ho va ser una gran ajuda que tingués de guia un dels escaladors de roca més coneguts del món: el seu famós fill, Alex Honnold, estrella del documental Free solo, guanyador de l'Oscar el 2018. La pel·lícula narra l'impressionant viatge de Honnold fins a convertir-se en la primera persona que escala una de les vies d'El Capitan –amb una paret vertical d'uns 914 metres– sense corda ni equip de seguretat. A l'escalada de Wolownick sí que hi havia cordes, esclar, però segons diu ella mateixa era “amb diferència” el repte més difícil de la seva vida. Quan el va pujar es va convertir en la dona de més edat que ha fet aquesta via, segons va poder acreditar Hans Florine, escalador nord-americà que té el rècord de 179 ascensos a El Capitan

Cargando
No hay anuncios

Però Wolownick no es va aturar aquí. A finals de setembre va tornar a la paret. La volia tornar a escalar però sense el seu fill, aquest cop per celebrar els seus estrenats 70 anys amb un petit grup d'amics i guies. Va pujar a El Capitan per una ruta més senzilla que en la seva primera ascensió: va tardar sis hores a arribar al cim, va acampar a la nit, va baixar l’endemà al matí en sis hores i mitja més.

Aquestes espectaculars i esgotadores escalades contrasten amb la primera meitat de vida de Wolownik, molt sedentària. Va créixer a Nova York, pintava i tocava el piano a Jackson Heights, a Queens. Ja d'adulta, va aprendre cinc idiomes i va escriure llibres, incloses unes memòries publicades el 2019, The sharp end of life: a mother’s story, en què explica, entre altres coses, la seva primera escalada a El Capitan. El 1990, uns anys després de traslladar-se a viure a un barri residencial de Sacramento, on va créixer el seu marit, va fundar i dirigir una orquestra, la West Sacramento.

Cargando
No hay anuncios
Dierdre Wolownick: "Escalar va ser com una clau que va obrir un pany que havia estat tancat tota la meva vida"

Per què va començar a escalar?

Al meu fill Alex (Honnold) sempre li ha encantat. Acostumava a ser un noi molt callat, fins i tot taciturn, però si era sobre escalada llavors sí que parlava. Utilitzava el seu argot, paraules com jugging (quan un escalador que va darrere d'un altre puja per la corda fixa que el primer ha fixat en una cinta d'assegurament) i ràpel (sistema de descens amb cordes), i jo no tenia ni idea de què deia. Em feia mal no poder relacionar-me amb ell pel que fa a aquesta seva passió. Volia intentar-ho, perquè com a mínim en poguéssim parlar.

Quin va ser l'inici?

Tot va començar fa uns 10 anys, l'Alex era a casa lesionat i li vaig demanar que em portés al rocòdrom. Vaig pensar que només em familiaritzaria amb l'equip, pujaria fins a la meitat de la paret i tornaria a casa, però vaig fer una primera pujada i vaig arribar fins dalt de tot, uns 13 metres. Em va sorprendre bastant el fet que no vaig sentir gens de por, així que vaig fer una dotzena d'escalades més aquell dia. Em va encantar.

Com era la teva vida abans d'escalar?

Una mica confusa. El meu marit, el Charles, va morir als 55 anys a l'aeroport de Phoenix, un mes després que ens divorciéssim. I poc abans havia mort el meu pare. De fet el 2004 l'Alex també va estar a punt de morir quan va tenir un accident en una ruta amb raquetes de neu. En aquell moment vaig començar a córrer, a poc a poc, i va acabar sent una passió. Llavors no hi havia res a la vida que estigués fent per mi mateixa i córrer ho era. Escalar va ser el mateix però, a més, requeria valentia.

Com va superar els desafiaments de l'escalada?

És un esport que demana molt del teu cos, però també hi ha molt a aprendre sobre l'equip, la física, els angles, tot. Jo era una dona de mitjana edat, absorta en tasques del dia a dia i amb por. De vegades, necessites una mica d'ajuda per fer una cosa nova i que t'és aliena, però després d'un mes o dos ja havia tingut suficients converses amb mi mateixa. Em vaig dir a mi mateixa: “D'acord, avui no tornes a casa després de la feina. Aniràs directe al rocòdrom”. I així ho vaig fer. Es va convertir en una rutina. Escalar va ser com una clau que va obrir un pany que havia estat tancat tota la meva vida. Va ser meravellós.

Com va ser la preparació per pujar El Capitan?

Anava a Yosemite a entrenar tres dies a la setmana durant 18 setmanes seguides. Caminava i escalava. Mai he pogut fer flexions ni dominacions (pull-up), així que vaig comprar una d'aquestes barres per fer dominacions que pots posar en una porta i vaig començar a exercitar-m'hi. Cada vegada que passo pel costat de la barra, faig deu dominacions. Ara en faig una mitjana de cinquanta al dia. No són dominacions des del terra, però són extraordinàries. 

Com li ha canviat la seva vida l'escalada?

He après a patir tota mena d'incomoditats, però el que obtens a canvi fa que valgui la pena. Hi ha molt patiment, però has d'aguantar. No pots dir que com que plou tornes a casa. No. Ets a 760 metres d'altura i has de continuar perquè és un privilegi ser-hi. Els escaladors arriben als llocs més bells i inimaginables i l'única manera d'experimentar-los és esforçant-hi molt.

Què els diria a les persones que s'espanten davant dels canvis que poden ser beneficiosos?

Has de descobrir per què creus que no pots fer una cosa i preguntar-te si és una raó vàlida. En cada pas de la teva vida hi ha algú que et diu què has de menjar, com has de vestir, que no pots dormir sense prendre aquell fàrmac, i tot és una ximpleria. Tu mateix pots decidir del que creus que ets capaç. És molt trist quan la gent diu: “Mira, tinc 50 anys, no puc… fer això o allò”. Intenta-ho de totes maneres! A qui li importa? Potser et sorprens.

Cargando
No hay anuncios

Copyright The New York Times