Espanya-Anglaterra: el partit somiat per tota una generació de jugadores

BarcelonaAlgunes l'han somiat i el miraran per la televisió. D'altres han preferit no ser-hi per dignitat. I un altre grup podrà sortir a jugar la final del Mundial a Sydney (12 h / La 1), el partit que tota futbolista somia jugar. Per a aquesta generació d'esportistes, però, ser a la final d'un Mundial és especialment significatiu. Quan bona part d'aquesta fornada de jugadores va començar a marcar gols, semblava impossible veure Espanya en una fase final. La selecció estatal, de fet, no va debutar en un Mundial fins fa ben poc, el 2015, i va caure a la fase de grups. El 2019 va arribar als vuitens de final i ara és a un pas de ser campiona del món. Un sol partit, una final d'on sortirà una nova campiona, ja que les angleses tampoc han guanyat mai la copa.

Espanyoles i angleses es tornen a veure les cares poc més d'un any després dels quarts de final de l'Eurocopa 2022, quan les angleses van imposar la seva llei iniciant el camí que els portaria a alçar per primer cop un títol. A Espanya li falta un títol absolut, tot i que en categories inferiors les joves trepitgen fort i ho han guanyat absolutament tot. Les jugadores que sortiran a jugar a Sydney són només la punta de l'iceberg d'una revolució que arriba forta, dominant Europeus de categories inferiors i guanyant Mundials. Falta la cirereta. Ara, les angleses també porten anys treballant bé. La final premia les dues federacions europees que més han crescut en l'última dècada, passant per davant d'alemanyes i escandinaves, les reines no fa tant. Dues seleccions que han fet bé moltes coses, tot i que s'han plantat a la final amb una gran diferència: la banqueta. A Anglaterra mana una dona, Sarina Wiegman, que ho ha fet tan bé que la Federació Anglesa ha admès que es planteja que sigui la primera dona a dirigir la selecció masculina en un futur proper. A Espanya mana el discutit Jorge Vilda, que ha afrontat el motí de moltes jugadores, disconformes amb els seus mètodes i amb una Federació que no sempre ha volgut escoltar les seves jugadores.

De fet, l'incendi que ha cremat dins del futbol femení estatal va començar en part després d'aquells quarts de final de l'Eurocopa contra les angleses, quan la majoria de jugadores van demanar el cap de Vilda, a qui acusaven de no estar a l'altura de les circumstàncies. La Federació va posar-se al costat de l'entrenador, i ell no va dubtar a apartar les jugadores més critiques. Algunes han tornat, com Aitana Bonmatí o Alexia Putellas. D'altres, com Mapi León o Patri Guijarro, no. Cada una ha decidit fer el seu camí amb el cap alt, segons els seus valors i els seus somnis. Totes formen part de la mateixa revolució, on es competeix i es lluita per igual per canviar les coses en una selecció espanyola que va jugar el seu primer partit el 1970. Va ser a Múrcia contra Portugal (3-3). Eren jugadores amateurs i s'explica que el president de la Federació Murciana va passar-se una bona estona a la porta del camp cridant "Aquí no juguen", ja que considerava indigne veure dones jugant. Un passat que vegades sembla encara massa viu, tot i que aquesta generació de jugadores tanqui certes boques a cops de pilota.

Salma, destinada a revolucionar la segona part

La selecció estatal arriba al partit més important de la seva història en molt bona forma, amb les 23 jugadores disponibles i després d'una consistent campanya en què suma cinc victòries i una derrota a la fase de grups contra el Japó. En aquell partit van sonar les alarmes però va servir per fer reaccionar l'equip. Per a aquesta final, el repte de Jorge Vilda és muntar les peces del trencaclosques de l'equip inicial, amb alguns dubtes. Alexia Putellas, tot i no estar al 100%, hauria de jugar de sortida, i reservar a la jove Salma Paralluelo, que no ha entrenat dos dies per molèsties, el paper de revulsiu a la segona part, una estratègia que ha funcionat molt bé als quarts de final i les semifinals. Vilda haurà de decidir entre Oihana Hernández, que torna d'una sanció, i Olga Carmona per una plaça de defensa al costat d'Irene Paredes. Una de les claus del partit serà al mig del camp, amb Aitana Bonmatí, una de les jugadores més destacades d'aquest Mundial. Allà es veurà les cares amb la seva companya al Barça Keira Walsh.

Sarina Wiegman tindrà a la seva disposició la migcampista Lauren James, que podrà tornar després de ser expulsada i sancionada amb dos partits per joc violent davant Nigèria, quan va trepitjar una rival. No s'esperen sorpreses a les lleones, on brillen jugadores com Keira Walsh, Lucy Bronze, Rachel Daly o Alessia Russo, dones que van silenciar Austràlia a les semifinals imposant-se per 1-3 contra les amfitriones.

Uns inicis envoltades de nens

El partit pot acabar de coronar una generació que ha permès veure com en una dècada el futbol femení espanyol canviava del tot. Una revolució que ha coincidit amb la gran aposta del Barça, amb un equip campió d'Europa a la Champions i clar dominador de la Lliga. De fet, bona part de les jugadores a les ordres de Vilda juguen al Barça. Ho hi han jugat. I les jugadores rebels que no han volgut ser al Mundial també són blaugranes. La generació d'Alexia Putellas, la jove que anava en bus a veure el Barça i era l'única nena que jugava els partits davant de l'Ajuntament de Mollet. La petita que va acostumar-se a jugar contra nens fins que va ser fitxada pel Sabadell, iniciant així un camí que la portaria a ser dos cops guanyadora de la Pilota d'Or. La generació d'Aitana Bonmatí, que també jugava contra nens a Cubelles, ja que poques nenes s'atrevien a fer el salt. Aitana va créixer admirant jugadors masculins i ara veu com és Pep Guardiola qui l'admira a ella. Significatiu.

De fet, bona part de l'equip va créixer competint contra nens, com la portera mallorquina Cata Coll, que primer era defensa central a Sant Marçal abans de posar-se els guants. També a Mallorca la Mariona Caldentey no va poder jugar en un equip tot femení fins que tenia 14 anys. Abans, tant en futbol com en futbol sala, ho feia envoltada de nois, com li passava a Sant Fost de Campsentelles a Maria Pérez, que somiava en ser com Andrés Iniesta. Ara, a Sant Fost les nenes volen ser com ella o com l'Ona Batlle, que amb 24 anys ja ha jugat a Anglaterra i el Barça, camí que va iniciar al Maresme, sentint molts cops que eren poques les noies que la rodejaven. Joves com la Laia Codina, que ha revolucionat el petit poble de Campllong, on era capaç de fer gols i ajudar el pare a cuidar vaques.

Ara aquestes noies han aconseguit que les nenes puguin jugar en equips tots femenins, ja que cada any creixen les xifres de joves que volen ser futbolistes. Una revolució que va començar a camps de sorra i pistes de ciment, i que pot viure el seu dia de glòria ben lluny, a Sydney.