Els millors golejadors catalans de l’últim mig segle són (o van ser) de l'Espanyol

BarcelonaGairebé tres dècades després que la llei Bosman facilités la incorporació de jugadors comunitaris per part de clubs de la Unió Europea, la major part de les plantilles de les entitats d’elit compten amb un elevat percentatge d’estrangers. Arran d’aquella sentència, molts clubs van preferir buscar fora a formar talents als seus planters, sobretot especialistes en determinades posicions, com la davantera. Una tendència d'àmbit global que també va arribar a Catalunya i que va limitar l'impacte golejador dels catalans en les competicions oficials.

A Montilivi, per exemple, gaudeixen amb els gols de Dovbyk, Stuani o Savinho. A Montjuïc, en canvi, s’encomanen a les dianes de Lewandowski, João Félix o el nouvingut Vitor Roque per tornar a guanyar algun títol aquest curs. El resultat? El 18,3% dels gols del Girona els han marcat Valery, Aleix García, David López i Eric García, quatre jugadors nascuts a l’Escala, Ulldecona, Sant Cugat i Martorell, respectivament. I cap d’ells és davanter. En el Barça, el percentatge cau a l’11,6%, ja que només dos catalans han vist porteria: el reusenc Sergi Roberto i el granollerí Marc Guiu.

L’Espanyol és la gran excepció a la sequera de gols catalans: fins a sis jugadors nascuts a Catalunya s’han encarregat de marcar 23 dels 38 gols blanc-i-blaus d’enguany, un 60,5% del total. Puado, amb nou dianes, és el màxim golejador català d’aquest curs. El rendiment del barceloní, però, no és cap anècdota, sinó el resultat de l’aposta del club espanyolista, que s’ha convertit en la gran fàbrica de golejadors catalans de l’últim mig segle. Les dades així ho corroboren: quatre dels cinc màxims golejadors històrics catalans –si es tenen en compte els gols oficials marcats en lligues i copes nacionals i internacionals– s’han format a l’Espanyol: Jonathan Soriano (214 gols), Raúl Tamudo (160), Gerard Moreno (158) i Josep Juncosa (138). 

De tots ells només un segueix en actiu, el punta de Santa Perpètua de Mogoda, que és només a dos gols de superar els 159 que va marcar Joaquín Murillo entre les dècades dels cinquanta i dels seixanta del segle passat. Si en marca tres, el podi de golejadors catalans s’haurà format al planter blanc-i-blau. Murillo, de fet, és un cas anecdòtic, ja que és l’únic, entre els quinze màxims golejadors històrics de Catalunya, que mai va jugar al Barça ni a l’Espanyol: va iniciar i acabar a l'Europa una carrera que el va portar al Valladolid i al Saragossa. 

És força significatiu que tres dels quatre màxims golejadors catalans s’hagin format al planter blanc-i-blau i hagin arribat al primer equip al llarg d’aquest segle XXI. Només un d’ells, Soriano, no va aconseguir consolidar-s’hi, a causa de la competència que va tenir amb altres jugadors com el mateix Tamudo, Maxi Rodríguez, Pandiani, Luis García o Corominas. Després de trobar al filial del Barça un trampolí ideal, va fer carrera a l’estranger, especialment a Àustria, on va firmar 169 gols.

La competència al Camp Nou: d'Ibrahimovic a Vitor Roque

Bojan Krkic va viure un cas similar. El de Linyola, segurament l'últim gran davanter català format a La Masia, va començar a patir ansietat poc després de la seva irrupció en un primer equip on destacaven atacants de primer nivell mundial com Ronaldinho, Henry, Eto’o, Messi i, més tard, Ibrahimovic. Una competència ferotge que el va empènyer a buscar-se la vida lluny del Camp Nou.  

La presència de primeres espases, tan nacionals com, sobretot, provinents de l’estranger, ha tancat les portes del primer equip a molts catalans que busquen un lloc a la davantera del Barça. Un dels últims a intentar-ho ha estat Ferran Jutglà –un dels pocs puntes formats a la Ciutat Esportiva Dani Jarque a qui l’Espanyol no va saber lligar–, que tot i deixar bones sensacions en el seu primer any com a blaugrana va quedar-se sense lloc arran de l’arribada de Lewandowski i Raphinha l’estiu de 2022 i va optar per marxar a Bèlgica. Un escenari que podria reviure aviat Marc Guiu, que tot i firmar dos gols en 55 minuts oficials amb el primer equip, podria perdre protagonisme arran de l’arribada de Tigrinho.

L’elevada competència que ha comportat l’arribada d’estrangers a la davantera del Barça és un dels grans motius que expliquen per què el club blaugrana amb prou feines ha tret grans golejadors del seu planter. Ho evidencia el fet que, dels deu jugadors que apareixen entre la sisena i la quinzena posició de màxims golejadors catalans, tots ells criats al Barça, sis fossin de mitjans del segle XX. Una dada que evidencia que el club blaugrana ha deixat de buscar a casa els gols a la davantera. El més recent d’aquests, Carles Rexach, es va retirar fa més de quatre dècades. Dels quatre que són del segle XXI, dos són migcampistes, i només un d’ells, Xavi Hernández, va arribar a consolidar-se al primer equip blaugrana. Cesc Fàbregas va fer carrera a la Premier; Sergio García va buscar-se la vida a la Lliga –i va arribar a convertir-se en una icona a l’Espanyol–, mentre que Bojan Krkic va recórrer fins a sis països diferents abans de retirar-se després d’un any i mig al Japó. 

L’Espanyol, que no disposa ni dels recursos econòmics que té el Barça ni tampoc d’un catàleg de talents d'arreu del món com el que el City Football Group posa a l'abast del Girona, no té altre remei que apostar pel seu planter, una gallina amb ous d’or que ha de tornar a rescatar l’entitat blanc-i-blava.