L’Espanyol es tira massa enrere i perd el liderat en l’afegit

BarcelonaLa “felicitat total” de l’Espanyol de Rubi haurà d’esperar. Ahir al José Zorrilla (1-1) va tenir a tocar el segon triomf consecutiu a domicili, que l’hauria situat com a líder en solitari fins, com a mínim, demà a la tarda. Però va fer una passa enrere massa aviat i, després de regalar tot el segon temps, va acabar veient com el Valladolid de Sergio González premiava els seus intents amb un gol de falta de Verde al minut 91 que es va empassar Diego López. Fins aleshores els espanyolistes havien estat vivint del golàs que s’havia inventat Borja Iglesias, que ja en suma cinc al seu caseller.

L’Espanyol va estar molt a prop d’obrar un nou miracle, assaltar el liderat superada la jornada 10, un fet que no es produïa des de feia més de 45 anys. Davant, però, va topar amb un Valladolid que no li va posar les coses gens fàcils. En un bon inici, l’Espanyol va saber patir i ser vistós a parts iguals, pacient i mortífer en atac, solvent i impenetrable en defensa. Els locals van sortir amb el seu pla habitual: rocosos darrere, agressius en la recuperació i veloços quan la recuperaven per sortir amb atacs verticals. Van estar molt a prop d’obrir la llauna en una acció en què Diego López i David López no es van entendre, i només els va salvar l’errada de Leo Suárez a porteria buida. D’una pífia greu a un encert gegantí. Borja Iglesias va demostrar que té la confiança pels núvols amb un gol de bandera en el primer tir entre pals dels visitants. Melendo va interceptar una pilota al mig del camp que li va caure al Panda, que, després de mirar de reüll si algú l’acompanyava, va provar sort amb un míssil des de fora de l’àrea que va perforar la porteria de Masip. 0-1.

Començar marcant a domicili no era res nou per a l’Espanyol aquest curs: ja ho havia aconseguit a Vigo, Vitòria, Vallecas i Osca. Amb el d’ahir ja ho ha fet en cinc dels sis desplaçaments. Només al Santiago Bernabéu s’hi va resistir, i per ben poc. El gol del gallec va deixar tocat durant uns minuts el Valladolid, que estava necessitant ben poc per traslladar el perill a camp contrari.

Resistir no és suficient

L’Espanyol va arribar a tenir moments de gran brillantor guiat per homes com Sergio García, que viu una segona joventut i es veu capaç d’encertar amb deixades amb el pit en ple contraatac o de regalar assistències per deixar sols els companys; o també Darder, que no només protegeix la pilota i regala passades de mèrit, sinó que també s’infla a sumar recuperacions. Precisament una centrada del d’Artà la va estar a punt d’aprofitar Hernán, que va rematar de cap molt fort, però va topar amb Masip.

El paraguaià no va sortir a la segona part, ja que va ser substituït per Piatti per problemes físics. No van ser els únics problemes que va patir l’Espanyol, que al llarg de tota la segona part es va veure sotmès a l’empenta creixent d’un Valladolid que va anar pressionant fins a encaixar els espanyolistes a la seva àrea. Potser pel nerviosisme de veure’s líder l’Espanyol va perdre el govern d’un partit cada cop més decantat cap al seu camp. Mentre Sergio González va anar afegint llenya al foc, amb Verde i Plano, Rubi va fer canvis en el sentit contrari: primer Víctor Sánchez i després Óscar Duarte van entrar per Melendo i Sergio García. La passa enrere, però, va arribar massa d’hora. El Valladolid va bombardejar l’àrea barcelonina fins que es va trobar amb la falta que va convertir Verde. El missatge va ser clar: quan t’allunyes de les formes, deixes de ser brillant.