"Esport i Pàtria ens han juntat": 100 anys del primer himne en català del Barça

BarcelonaEl 25 de febrer del 1923, milers de persones van anar a l’estadi de les Corts. A les portes lliuraven rams de flors a les dones que entraven al camp del Barça. I n'eren moltes, com solia ser habitual llavors, encara que més d’un digui que això de veure dones al futbol és una cosa moderna. Aquell dia, la societat civil catalana organitzava un homenatge a Joan Gamper, no només com a pare del FC Barcelona i president del club, un càrrec que cediria al cap de pocs mesos a Enric Cardona. Era també un homenatge a la seva tasca de cuidar i potenciar l’esport català, motiu pel qual institucions com la Diputació i l'Ajuntament van sumar-s'hi. El plat fort era un amistós entre el club blaugrana i una selecció de jugadors catalans. I també seria el primer cop que l’afició blaugrana cantaria el nou himne del club. El primer escrit en català, amb lletra del polític i escriptor Rafael Folch. El compositor de la música era ni més ni menys que el mestre Morera, el mateix que havia escrit La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà, i Baixant de la Font del Gat. El dia del partit, l’Orfeó Gracienc va interpretar diferents obres, la darrera de les quals era l'himne. Morera va presenciar el moment des de la llotja de l'estadi, ben a prop de Joan Gamper.

L’himne ja estava enllestit feia dies. Es van imprimir uns programes del partit amb la lletra de la cançó, batejada només com a Himne del FC Barcelona, que es podien adquirir els dies previs, com es va informar el 18 de febrer, quan s’havia de jugar l'últim partit del Campionat de Catalunya d’aquell any. Un partit que també servia per decidir el títol entre l’Europa i el Barça. Però no es va poder jugar perquè massa gent va anar al camp dels graciencs i les autoritats no van donar el permís per por d'incidents. El futbol ja aixecava passions, llavors. El partit s’acabaria jugant el març a Girona, amb triomf gracienc per 1-0, cosa que donaria el títol a l’Europa. La lluita per aquest campionat va ser tan tensa, que l’Europa va ser -juntament amb l’Espanyol- l'únic club que no va participar en l’homenatge a Gamper. Sí que hi van anar el Sabadell, el Badalona, l'Avenç i l'Espanya.

Era un Barça en creixement. Aquell any debutaria l’hongarès Franz Platko com a porter i es van superar els 10.000 socis per primer cop, aprofitant l’empenta de l’estadi de les Corts, inaugurat el 1922. El club també havia pres partit políticament, començant a fer servir el català en la documentació oficial durant la dècada del 1910. En tots aquests canvis, el nou himne del club havia de ser, esclar, en català, amb lletra de Folch i música del mestre Morera. L'estrena, doncs, va ser el dia de l'homenatge a Gamper, en què tota la societat civil es va aplegar a les Corts. "El Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, en ocasió de l’homenatge que us dediquen els elements deportius catalans, ha pres l'acord d’adreçar-vos l’expressió de la seva simpatia per la noble obra que realitzeu en l’esport català i sobretot des de la presidència del FC Barcelona. Vós haveu sabut donar a les manifestacions esportives del nostre poble un alt sentit de dignitat ciutadana i eficàcia encoratjadora. Al vostre amor per la cultura física hi haveu sabut afegir els mòbils del patriotisme. Estranger per la naixença, us haveu compenetrat amb els sentiments i ideals del nostre poble i per això els catalans us estimem com a fill de la nostra terra. L’homenatge organitzat pels elements deportius catalans és un acte de justícia a la vostra activitat i a la vostra fe. En l'expandiment de la cultura física catalana, hi teniu un lloc principal que us fa mereixedor de l’afecte i de la gratitud de Catalunya", va dir Josep Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat.

A més de l'Orfeó Gracienc, l'encarregat d'estrenar el nou himne, també hi va actuar la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel mestre Joan Lamote de Grignon, que va tocar a la gespa peces de Wagner, sardanes i una composició anomenada FC Barcelona, segona marxa catalana, obra de Lamote de Grignon per a l'ocasió. Aquell dia, doncs, es van estrenar dues peces dedicades al club. Membre d'una família amb arrels franceses, aquest mestre seria una altra figura clau de la música catalana de l'època, com a director de la Banda municipal de la ciutat i com a company d'aventures de Pau Casals. Al descans del partit, per cert, es va inaugurar un bust de Gamper, obra de Josep Llimona, un artista clau que també va ser soci del Barça. Poc després, sonaria per primer cop l'himne de Morera.

Morera, sardanes i catalanisme

Morera era una figura principal de la música catalana. Per al Barça, va ser tot un honor que acceptés fer-ne l’himne. Nascut al carrer del Cometa del Barri Gòtic, on una placa recorda la casa on va veure la llum, era fill del músic Enric Joan Lluís Gonçaga Morera i Viura, que el 1867 va marxar a fer fortuna a Buenos Aires i va aconseguir una plaça al Teatro Alcázar com a contrabaixista. El pare seria el primer professor de l’Enric, esclar. El 1881 els Morera van tornar a Barcelona, on l’Enric esdevindria alumne del pianista Isaac Albéniz. Coses de la vida, el fill del músic, l’Alfonso Albéniz, seria futbolista i el primer jugador que va passar del Barça al Madrid. Cultura i esport feien camí junts, sense problemes.

Morera tornaria a anar a l’Argentina per treballar al final del segle XIX. Després, va fer una estada a Bèlgica, abans del retorn definitiu a Catalunya, marcat per influències tan diferents com les músiques andines i Wagner. El seu primer èxit va arribar gràcies al poema simfònic Introducció a l'Atlàntida, inspirat en la poesia de mossèn Cinto Verdaguer. Des d'aquell moment, diversos poetes i dramaturgs van cercar la col·laboració de Morera. Un d’ells, per descomptat, va ser Àngel Guimerà. Morera va fundar la Societat Coral Catalunya Nova, formada per cantaires procedents de la classe obrera, i va recuperar cançons populars catalanes com Muntanyes del Canigó, El rossinyol i Els segadors. Apassionat de la sardana, que cuidaria i potenciaria, va deixar per a la posteritat La Santa Espina i la popular Baixant de la Font del Gat.

Que el mestre Morera fos l’encarregat de compondre l’himne ja deia molt de tot el que havia fet Gamper llavors. La lletra va ser obra de Rafael Folch, catalanista d’esquerres que va militar a la Unió Socialista de Catalunya. Folch, que també va ser poeta i escriptor, va fer una gran feina per potenciar l’ús del català: va ser l’autor d’un Vocabulari jurídic català, un llibre amb tots els verbs catalans i els llibrets 34 regles per escriure correctament la llengua catalana. Folch va treballar tota la vida per cuidar la llengua catalana. Si Morera va ser una personalitat clau en la vida cultural de l’època, ell també. Es casaria amb Maria Pi i Ferrer, escriptora, política i una de les pioneres de crear un club esportiu femení a Catalunya. I els seus fills serien el metge Albert Folch i Pi, el bioquímic Jordi Folch i Pi, l’enginyer Frederic Folch i Pi i l’editora Núria Folch i Pi, que es casaria amb l’escriptor Joan Sales, l’editor de Mercè Rodoreda. La Núria, de fet, es deia Maria. Però Àngel Guimerà, amic de la família, va dir quan era petita que tenia tot l'aspecte de dir-se Núria i així va quedar per sempre. Guimerà era amic tant de Folch com de Morera, amb qui havia fet La Santa Espina. Aquell himne del Barça del 1923, per cert, tenia aquesta lletra:

"Som els herois d'un bregar ardit
que és lluita i joc tot plegat;
visca el futbol, joc enriquit
amb ressonàncies de combat.
Visca!
Visca el futbol que és un plaer
i, com a lluita, un ideal
ell ha creat el bloc d'acer
que el nostre Club farà immortal.
Visca!
Esport i Pàtria ens han juntat
en abraç de fortitud;
per'xò portem de la ciutat
de Barcelona, nom i escut.
Visca!
Som precursors del brau estol
que en l'avenir sabrà lluitar
pel gran triomf; visca el futbol
que ja ens ensenya a triomfar.
Visca!
Visca el futbol que trempa els cors
i ens embraveix la voluntat;
visca el futbol que ens farà forts
per heure glòria i llibertat.
Visca!

El franquisme el va arraconar: ¿què era això d'un himne escrit per catalanistes i republicans? I els anys 40 no es va instaurar cap himne nou. Simplement, no n'hi havia. Quan se'n va fer un altre, va ser en català, però políticament correcte, sense esments a Catalunya. Era el Barcelona, sempre amunt del 1949 d'Esteve Calzada, amb música de Joan Dotras. El 1957, Josep Badia va fer aquell Himne a l'estadi dedicat al Camp Nou en què, per primer cop, apareixia la paraula Barça, amb música d'Adolf Cabané. Els anys 70 arribaria l'himne actual i també la reivindicació de l'himne del 1923. Però amb una errada, perquè durant força temps es va explicar que havia estat el primer del club. I no era cert. Manel Tomàs, documentalista del Centre de Documentació i Estudis del Barça, va trobar la referència d’un primer himne del 1910 al llibre Historial del FC Barcelona, escrit per Daniel Carbó el 1924. Aquell any el militar gallec José Antonio Lodeiro Piñeiroa va compondre el Foot-ball Club Barcelona Himno Marcha. Lodeiro, natural de Mondoñedo (Lugo) i músic major de la banda del regiment d’infanteria d’Alcántara núm. 58, va ser destinat a Barcelona entre el 1907 i el 1915, època en què es va enamorar del Barça i se'n va fer soci. La partitura no va ser recuperada fins al 2014. Xabier Andrés Garrote, fill, net i besnet de músics fundadors de la Banda Garrote, d’Ortigueira, a la Corunya, es va posar en contacte amb el club per comunicar que havia trobat una partitura manuscrita per a piano de l’himne del FC Barcelona del 1910, entre l’amplíssim arxiu musical del seu pare, Andrés Garrote, l’últim director de la saga.

Aquest primer himne es va estrenar el 17 de juliol del 1910 en una festa que es va fer al vell camp del carrer Indústria, conegut com l’Escopidora, per celebrar els títols aconseguits aquella temporada. Una banda militar del regiment d'Alcántara, el de Lodeiro Piñeiroa, el va interpretar. A l’estadi s’havien repartit uns pamflets amb la lletra, obre de Santiago Albert López, un militar nascut a Puerto Rico el 1876, quan l'illa encara era espanyola, que voltaria per mitja Península. A Barcelona s’hi va estar del 1907 al 1912, quan va compondre una lletra que no va ser recuperada fins al 2017 arran d'un article de l’ARA que explicava la troballa d’una partitura amb la lletra a la col·lecció privada de la família Peris de Vargas. L’himne, en castellà, començava amb un "Sólidos triunfos Barcelona foot-ball tendrá. Bélica nuestra táctica, alcanzamos por doquier. Éxitos y más éxitos sin que nos puedan vencer. Pues donde quiera que va el Barcelona foot-ball sabe luchar, sabe triunfar".

L'himne del 1910 va ser vigent fins al 25 febrer del 1923, tot i que sembla que no va acabar d’arrelar gaire entre la massa social. En canvi, el segon sí que va fer fortuna, fins que les tropes de Franco van entrar per la Diagonal. L’himne de Morera i de Folch va ser el símbol d’un temps i d’un país, com també el Cant del Barça actual, escrit el 1974 amb lletra de Josep Maria Espinàs i música de Manuel Valls, l'oncle del polític francès del mateix nom, que va tornar a Barcelona per intentar fer carrera política sense gaire sort. La història dels himnes del Barça és tan apassionant com la dels seus autors, amb personalitats com Espinàs -mort fa poc-, Morera i Folch. Gent que s’estimava una llengua, un país i també un club de futbol.