Estimem el Barça
Per a Joan Laporta només hi ha una manera vàlida d'estimar el Barça: ser un soldat que, amb els ulls clucs, accepti tots els moviments de la seva gestió. A l’exèrcit de clons no està permès bellugar-se ni un centímetre de la fe en el seu lideratge absolut. Si alces la veu qüestionant el camí traçat, automàticament, formes part dels “altres”: no importa que siguis un executiu reputat, un directiu que no vol beure a galet, un opositor declarat o un periodista exercint amb rigor la professió. O estàs amb ell, o estàs en contra del Barça. L’enemic no és Javier Tebas, ni Rafael Louzán ni, encara menys, el còmplice Florentino Pérez. Madrid ja no ens roba: el problema de debò és el culer que es fa preguntes crítiques i reclama transparència. Els aliats de Laporta són tan curiosos com Joan Gaspart, Toni Freixa o El chiringuito. La vida té això: un dia et lleves i Qatar s’ha convertit en un país d’oportunitats!
Per molt que Laporta distregui el personal exhibint les seves habilitats populistes de primer de nuñisme, Dani Olmo i Pau Víctor estan inscrits provisionalment per una cautelar urgent del CSD. La normativa econòmica de la Lliga és capciosament canviant i el reglament de la Federació està obsolet, però en el forat de les pèrdues de Barça Vision s’hi va ficar ell solet. I qui sembra vents recull tempestats. És compatible queixar-se de la possible arbitrarietat de l’aplicació de les normes dels organismes del futbol i mirar-se al mirall i preguntar-se si era evitable arribar al 2025 amb el raïm entravessat. El Barça ha suspès aquest examen per culpa del seu president. Per acabar-ho d’arrodonir, ha decidit prescindir de l’empresa auditora Grant Thornton per haver ficat el dit a la llaga: no s’estimava prou el Barça.
La impunitat de Laporta és tan gran que el club és capaç de trigar setze dies a fer un comunicat oficial informant de l'operació dels seients vip sense donar-ne cap dada concreta ni el nom de les societats. La mateixa impunitat amb què es naturalitza que en una renovació amb un proveïdor com Nike hi hagi un mediador com Darren Dein que s’embutxaqui 50 milions. Tant és: passen els anys i les directives i la història es repeteix sense solució. Els uns contra els altres, els altres contra els uns i, si governen els “meus”, res a dir. Estimar el Barça s’hauria de demostrar exigint la pulcritud dels seus dirigents, sempre. De moment, qui es continuarà empassant les botifarres i les mentides amb patates serà el soci, que majoritàriament ho fa encantat. Bon profit!
