L'estimulació cerebral: "És una nova forma de dopatge esportiu"

BarcelonaUn esportista porta auriculars. És una imatge molt habitual. Però aquesta vegada no està escoltant la nova cançó de Rosalía mentre baixa de l'autobús de l'equip per disputar un partit. Tampoc la de Coldplay mentre es prepara per competir en una piscina. Mitjançant uns elèctrodes instal·lats als auriculars està rebent una estimulació transcranial amb corrent continu que, a priori (hi ha experts que desconfien dels suposats efectes), li permetrà estar més concentrat i ser més precís durant els següents minuts, a més de potenciar l'explosivitat, la força i la resistència.

"Es pot considerar dopatge per almenys tres motius: perquè pot donar un avantatge competitiu, perquè no hi ha la mateixa possibilitat d'utilitzar-lo per a tothom i perquè es desconeixen les conseqüències que pot tenir en la salut dels esportistes", explica a l'ARA Alberto Carrio, impulsor d'un estudi finançat per la Fundació BBVA que pretén analitzar els problemes ètics i legals de la utilització d'aquest tipus de recursos tecnològics. L'estimulació transcranial es considera que és útil, sobretot, en esports en què es necessita tenir una precisió molt alta: per exemple, el tir amb arc i el golf, però també l'handbol, el futbol i el bàsquet en moments determinats com una tanda de penals o els tirs lliures. "Ningú sortirà al camp o a la pista amb això, però es fa servir en alguns vestidors i entrenaments", assegura Carrio.  

Fins ara, les categories de dopatge en el món de l'esport han estat el químic i el tecnològic. El primer està basat en l'ús de les substàncies prohibides que han comportat grans escàndols, sobretot, en disciplines com el ciclisme i l'atletisme, i el segon, en la utilització de dispositius no permesos. Alguns casos sonats van ser els motors utilitzats en les bicicletes de ciclistes professionals i els banyadors de poliuretà que va prohibir la FINA el 2009 després que en un curt període de temps se superessin una gran quantitat de rècords del món per part de nedadors que els van utilitzar.

Ara, segons Carrio, director del departament de gestió, dret, societat i humanitats de la Universitat Pompeu Fabra -Barcelona School of Management, ha aparegut una tercera categoria de dopatge, el neurològic, que comporta dues novetats respecte al tecnològic: "No és tècnic, sinó que afecta la concentració dels esportistes, i no és considerat dopatge". De fet, un dels principals objectius del projecte, que compta amb la col·laboració de professors d'altres universitats com la d'Oxford, és que l'Agència Mundial Antidopatge consideri l'estimulació cerebral com un cas de dopatge.

"El problema és que és molt difícil controlar-ho", admet el mateix Carrio. "Per saber si un esportista ha portat a terme aquesta pràctica d'amagat s'hauria d'utilitzar un altre aparell per controlar el cervell que també podria danyar la salut de l'esportista. Allò que és possible i recomanable és que els esportistes estiguin informats dels perills que pot suposar l'estimulació transcranial", continua. "De moment, cap organisme ha pres cap mesura i potser quan es faci arribem tard com va passar amb el dopatge de substàncies", lamenta el professor.

On van a parar les dades recollides?

Un altre perill associat a l'ús en l'esport de l'estimulació transcranial, una tècnica que s'utilitza des de fa temps per millorar l'estat de persones amb malalties mentals, és que no hi ha un control clar sobre on van a parar les dades recollides. "S'estan aconseguint moltes dades del teu cervell que l'empresa que els comercialitza obté gratuïtament. On queda la privacitat de l'esportista en aquesta equació? I això també passa, per exemple, amb les armilles que es posen els futbolistes sota les samarretes durant els entrenaments i els partits. Un ordinador recull totes aquestes dades (fins i tot, es pot fer un electrocardiograma a un jugador durant un partit), les processa i crea un algoritme sense el coneixement de l'esportista", diu Carrio. "S'ha de tenir en compte que les dades que s'estan recollint d'un esportista no van només a un club o a una federació, van a una empresa privada", afegeix amb to d'advertència.

Una de les empreses que ven els auriculars d'estimulació cerebral és Halo Neuroscience, nascuda a Silicon Valley, i l'últim model que ha posat a la venda és l'Halo Sport 2, el qual té un cost de 399 dòlars. A la seva pàgina web explica que els efectes d'aquest dispositiu es poden començar a notar en dues o tres setmanes en el cas dels professionals i en menys temps en el cas dels principiants. Te l'has de posar 20 minuts per notar l'efecte durant l'hora següent. Un dels exemples que exposen per demostrar l'eficiència és el del nadador paralímpic estatunidenc Jamal Hill, qui assegura que va millorar 6 segons la seva marca en els 100 metres gràcies a aquests auriculars. "Guanya habilitat, força i resistència fins a un 45% més ràpid", promet l'empresa Halo, que presumeix de tenir la confiança també de jugadors de l'NBA, la NFL i la MLB, entre d'altres.

Els aparells d'estimulació cerebral d'ús mèdic històricament han estat molt aparatosos: cables, cascs, capells... més cables. Però la tecnologia ha evolucionat molt. Fins al punt, com s'ha explicat en l'inici d'aquest article, que ja pot ser difícil diferenciar qui està escoltant l'última cançó de moda de reggaeton de qui està rebent una estimulació cerebral per millorar el seu rendiment esportiu. "Estem a un pas de poder utilitzar una extended mind (ment que no està exclusivament en el cervell o en el cos) mitjançant una connexió sense fils. La connexió cervell-computadora a través d’un receptor petit com una moneda ja existeix", informa Carrio. Les possibilitats del futur provoquen tanta curiositat com incomoditat.