Que l'eufòria no ens faci traïdors
Poques coses provoquen una felicitat tan intensa com una victòria important del teu equip de futbol. Si aquesta victòria et permet sortir de l’infern, la felicitat té un component tràgic que la fa especialment emocionant i commovedora. El sentiment per un club com l’Espanyol és el d’una comunitat que té totes les característiques de les minories. En la mesura que ens sentim maltractats, més units estem, tot i la gran diversitat d’aquesta minoria.
El partit de diumenge a Cornellà va ser una comunió màgica plena d’abraçades –amb coneguts i no coneguts– i de llàgrimes. Però el sentiment també té un component íntim. La meva pàtria és la meva infància i el que queda de la meva infància és l’Espanyol. Una sensació d’abandonament i de fragilitat. Una identitat difícil de definir perquè no representa res més enllà de la solitud. Acostant-me als seixanta, diumenge tornava a ser aquell nen que –com tots els nens pericos– era l’únic de la classe i el que menys motius tenia de celebració. En la mesura que no la podies compartir, era una vivència íntima que et constituïa i, en bona part, et constitueix.
Diumenge és un dia per recordar. Puado entra a formar part dels mites pericos de la casa (havia de ser de la casa) que han marcat gols decisius en partits històrics. Com Tamudo (Múrcia, Copa del Rei), com Coro (Reial Societat). Ara, i per sempre, els gols de Puado seran els que ens van tornar a Primera quan més difícil semblava i quan més perillós era no aconseguir-ho.
Però recordar per sempre més la millor revetlla de Sant Joan de les nostres vides no ens ha de fer oblidar com i per què hem arribat fins aquí. Dos descensos en tres anys, absència de projecte, propietari desaparegut, incompetència. Ha de ser més fàcil resoldre tots aquests problemes a Primera que no pas a Segona. Però que estiguem on sempre hem estat i on sempre hem tornat els pocs cops que hem baixat no és cap èxit ni, per tant, cap excusa per no demanar canvis profunds en el club.
Tenim setmanes per pensar-hi i per exigir. Però que ningú no es pensi que la nostra felicitat tindrà un efecte anestesiant. Després de la revetlla ve la ressaca. I després de la ressaca, hem de tornar a exigir una gestió a l’altura del que es mereix l’afició que va omplir el camp. Que l’eufòria no ens faci traïdors.