A Europa s'hi va jugant com els àngels

GIRONAA Montilivi res és normal. Però ja passa, això, quan la fantasia t'atrapa. L'atracció que provoca és tan forta que cap de les coses que s'experimenten tenen sentit. El Girona ho viu sota una barreja de felicitat i incredulitat. De sortir de l'estadi totalment enamorat i, quan arriba a casa, preguntar-se si realment allò que ha vist ha estat cert o ho ha somiat. Poc acostumat a l'èxtasi, ha arribat a oblidar el significat de la paraula tristesa.

De fet, ja taral·leja l'himne de la Lliga de Campions, amb deu punts de marge respecte a l'Athletic quan només en queden divuit. La victòria contra el Cadis (4-1) en una nit deliciosa en què va lluir una superioritat aclaparadora ha permès, a la vegada, confirmar la seva presència matemàtica en competicions europees la temporada vinent. Però ni ho celebra, un vestidor cada cop més precoç, fruit d'un desig que no pot contenir i que fa que no pensi en res més que el que anhela fins que ho aconsegueix. Així va ser amb la permanència, lligada a finals de febrer. No és habitual, no.

Perquè el Girona es mor de ganes de mantenir-se en aquest cel etern en què les papallones ja fan vida a un estadi entregat al bon futbol. L'equip de Míchel et sedueix, et diu paraules boniques a l'orella i obliga al fet que tothom caigui rendit a una mena d'encanteri que tant de bo no s'acabés mai. Èric Garcia, als nou minuts, va rematar una sensacional centrada de Savinho; Iván Martín, als vint-i-dos, va finalitzar una triangulació que qualsevol altre equip tindria prohibit imaginar. El Girona no, perquè és especial.

Entre altres motius, pels petits detalls. Com el d'Iván Martín quan marca el gol i automàticament pensa en un company que no ho està passant bé. Borja Garcia, llegenda del club i protagonista dels dos ascensos, encara no ha pogut debutar aquest curs, i ara s'estarà sis setmanes més de baixa. Iván Martín va agafar la seva samarreta i la va aixecar per recordar-li a tothom que els èxits no els aconsegueixen només els que brillen. Hi ha molta gent a l'ombra que posa el seu granet de sorra perquè les coses surtin bé. L'èxit tampoc no s'entendria sense ells. Ni sense Dobyk, més pitxitxi que mai amb el seu divuitè gol. Portu va tancar la nit amb el quart per contrarestar el 3-1, insignificant, d'Escalante.

Picades d'ullet constants cap a un destí que li tenia reservada al Girona la més gran de les sorpreses, i també el retorn de Toni Villa gairebé un any després. Ara, dels Lugo, Osasuna, Llevant, Elx o Rayo se'n parlarà en veu baixa, perquè tothom presumirà d'haver viscut una temporada que segurament serà de Champions League per a un equip que juga com els àngels.