Europa - Sant Andreu, un derbi de debò

Nens amb el xandall de l’Europa amuntegats a la tanca del camp, drets, en incessant moviment, picant la xapa metàl·lica, entonant els càntics dels Eskapulats. Les escales de formigó plenes de gent mal asseguda i gent dreta. I ningú rondinava. Ni una sola queixa dels aficionats perquè la canalla s’assegués o perquè el veí estava pràcticament a sobre teu. El Nou Sardenya no és el Liceu, ni l’aroma que s'hi respirava diumenge era el d’un escenari sibarita de gurmet. En el derbi entre l’Europa i el Sant Andreu s’hi respirava futbol del de tota la vida, més real, més palpable, més mundà.

Fa anys que anar al Camp Nou no em desperta res especial. Segurament per culpa de 10 o 12 anys exercint la professió, anant a l’estadi amb la motxilla de periodista i no d’aficionat, un llarg període amb mirada crítica i analítica que m’ha fet agafar distància respecte a aquest futbol. Tot és massa gran. Massa negoci i poca essència. Massa zeros. Massa interessos. Per això, sempre m’ha atret aquest univers com a terreny periodístic. En canvi, des de fa any i mig, per culpa de l’amic Albert Tomàs, he recuperat la tradició de jove d’anar a veure l’altre futbol. Menys estètic, amb alguna pilotada de més, però genuí, sobretot quan comences a identificar-te amb els colors del club.

Diumenge, en un partit de la cinquena categoria del futbol espanyol, gairebé 3.500 persones van citar-se al Nou Sardenya per veure la golejada 3 a 0 de l’Europa al seu gran rival. Al final del partit, la imatge que dona sentit a tot això: la gespa de l’estadi plena de centenars de nois del futbol base gracienc fent pinya amb els jugadors, mentre els futbolistes visitants donaven les gràcies a la seva afició –desplaçada en massa– per no defallir tot i la derrota. Vila contra Poble. L’altre gran derbi de Barcelona. O el gran derbi per a molts. A l’estadi de l’Europa i al Narcís Sala no tens les comoditats del Camp Nou ni de Cornellà-El Prat i costa saber què passa a l’altra punta de camp perquè les perspectives, arran de gespa, són horroroses, però l’aroma que s'hi respira et reconcilia amb allò que molts vam viure de petits. Les mesures són molt més humanes. També el preu, per descomptat. Pots anar-hi en família, deixar els nens sols fent voltes a l’estadi (amb parada obligatòria per agafar uns morros a la Chus) mentre xerres despreocupat amb amics fent un beure. Diumenge l’ambient era un altre. Hi havia aquell punt de tensió que dona sentit als derbis i manté viva la tradició entre escapulats i quadribarrats.