Anàlisi

Excel·lència o patiment

Joan Laporta d'esquena celebrant el títol de Supercopa amb els jugadors del Barça.
15/01/2025
4 min
Regala aquest article

BarcelonaMés enllà de l’espectacular i incontestable victòria d’aquest diumenge, que ens ha recordat l’orgull d’èpoques no tan llunyanes, el que ha passat aquests últims dies amb la mesura cautelar concedida pel CSD per a les inscripcions dels futbolistes Dani Olmo i Pau Víctor ha evidenciat tres realitats difícilment qüestionables. La primera, que la normativa de control de la Lliga postpandèmia ha tingut poc sentit, ha sigut arbitrària i s'ha aplicat de manera discrecional. La segona, que el Barça ha tingut, té i tindrà, pel seu fet diferencial, un estat en contra. I la tercera, que el Barça només pot superar aquests obstacles excel·lint en els tres àmbits fonamentals de la seva raó de ser: esportiu, institucional i social. Desgraciadament, en l’última dècada aquesta excel·lència no ha estat present, tot el contrari. 

El control econòmic de la Lliga no funciona

D’entrada, una normativa econòmica que pretén aplicar les mateixes mesures per entitats que facturen al voltant dels 1.000 M€ que d’altres, a Segona Divisió, que facturen uns 10 M€, no té gaire sentit, perquè aplica a realitats molt diferents. Més enllà d’això, si la realitat econòmica està condicionada per l’impacte més greu del segle (el coronavirus), la flexibilització en aquelles entitats més afectades (les que tenen més despeses) és imprescindible. I en cap cas ha estat així, ja que la flexibilització no ha tingut presents les dificultats per assolir els nivells d’ingressos prepandèmia. A l’entorn europeu (Premier League, UEFA, etc.) aquestes mesures han estat molt més laxes, cosa que ha generat un desavantatge competitiu evident per als clubs espanyols.

A més, la Lliga ha utilitzat criteris discrecionals de manera permanent, com ara:

  1. El tracte diferencial pel contracte signat per 39 clubs de la Lliga amb CVC versus l’acord signat individualment pel Barça amb Sixth Street, en què un millor acord assolit pel club no va servir per aplicar fair play financer, com sí que hauria servit si s’hagués signat amb CVC.
  2. La modificació, el 2022, de l’article 31 que limitava, de manera extraordinària, la generació de fair play a través de la venda d’actius. Aquesta va ser una norma feta ad hoc contra el Barça per les famoses palanques, ja que no hi ha un altre club a la Lliga (a banda del club-estat) amb capacitat per vendre actius rellevants i generar ingressos extraordinaris.
  3. La normativa d’aplicació del percentatge de cobrament de determinades operacions (Nike) i que va provocar discrepàncies en el marc de la inscripció d'Olmo. Si el club hagués arribat a inscriure els jugadors, ens hauríem estalviat tot el soroll ensordidor d’aquest principi d’any.

Més enllà de l’exposat, cal remarcar que aquest tan lloat control econòmic de la Lliga va ser incapaç de detectar una gestió econòmica nefasta per part de la junta del president Josep Maria Bartomeu, principal causant d’aquesta herència calamitosa que pocs denunciàvem.

Un estat en contra

El Barça ha representat durant gran part de la història una part fonamental de l’esperit identitari i cultural de la nació catalana. Això li ha suposat en innumerables ocasions greuges comparatius respecte al seu gran rival, que bàsicament representa el contrari. I, tot i això, en un terreny de joc a 600 quilòmetres, on totes les institucions (RFEF, la Lliga, Comitè de Competició, etc.) han estat governades sempre per grans seguidors de l’equip rival.

Com veiem vergonyantment aquests dies, aquesta situació s’ha vist sempre amplificada per l’aparell mediàtic i econòmic estatal que té com a pal de paller vertebrador el Reial Madrid. Si a aquest aspecte li afegim la greu crisi identitària, cultural i política que viu el catalanisme, en qualsevol de les seves versions, el Barça es pot arribar a veure com l’última institució a derrocar per acabar de rematar un moviment polític i cultural que va estar a punt de trencar, no fa massa, amb la realitat establerta els últims segles. Val a dir que, tenir cogovernant la institució persones oposades a aquest fet diferencial català no ajuda.

Una gestió insuficient

La gestió del negoci industrial com el Barça ha de servir per reforçar la gestió esportiva, que tenint quelcom com la Masia, hauria de portar la institució a uns nivells inigualables, no només esportius, també econòmicament, ja que aquests jugadors són uns actius ocults que no estan valorats en els estats financers. Aquest mèrit, avui, és atribuïble a l’aposta arriscada de posar un entrenador alineat amb la identitat futbolística del club. Ara bé, pel que fa al negoci i a la institució, hi ha fets tan greus en la gestió de l'última dècada que han fet que ens immunitzem davant qualsevol aspecte que ens hauria d’avergonyir: exemples com i) el pagament de més de 7 M€ a un vicepresident del comitè tècnic d’àrbitres, ii) una indigna acció de responsabilitat, iii) l’assumpció d’un delicte fiscal per afavorir un president, iv) dues finestres sense fitxar per incomplir la normativa, v) pagament a tercers, periodistes inclosos, per intentar destruir altres socis, vi) pagament preventiu de més d’1 M€ a un club esportiu veí, vii) pagament d’uns interessos d’un aval personal per part d’un proveïdor de serveis, i viii) innumerables pagaments de comissions milionàries a representants de fitxatges de jugadors estranys o per operacions amb proveïdors amb més de 25 anys de relació, han erosionat el club en tots els seus vessants.

El Barça ha resistit, però més enllà de partits com els de diumenge, necessita per mantenir l’èxit esportiu que s’ensuma a futur, una gran sacsejada on les persones que el dirigeixen i l’executin siguin escollides, no per la seva lleialtat als que manen, sinó per la seva lleialtat al club, posant el seu talent a disposició, jugant-se la seva reputació. El club necessita canviar el model de gestió, el cas Olmo n’és un clar exemple, i ser disruptiu en l’àmbit financer, tecnològic, legal, patrimonial, institucional i social, aplicant com a full de ruta l’excel·lència i els seus valors fundacionals que s’allunyen molt, per exemple, de signar acords, avançant ingressos futurs com s’ha fet l'última setmana, amb empreses de dictadures autoritàries de les quals es renegava fa quatre dies.

stats