Excessos (i vergonyes) del futbol a TV3

Lluny de les batalletes de cada diumenge i de la irracionalitat a què ens porta la competició, l’estiu és un bon moment per intentar fer unes reflexions que vagin més enllà dels, sovint absurds, debats quotidians. És per això que ara no entraré en el to i els continguts d’un programa (Onze) d’Esport3 fet a imatge i semblança d'El chiringuito i que és una constant falta de respecte als principis d’una televisió pública. 

Sé que soc un sospitós habitual i que, per tant, el que digui fàcilment quedarà a benefici d’inventari. Per a molts serà una queixa més d’un perico ploraner que escriu per donar satisfacció a la parròquia pròpia. Ja hi compto. Però també compto amb la intel·ligència de molts culers, amb la vivència de molts seguidors de diferents clubs catalans (ara, el Girona en futbol; sempre, la Penya o el Granollers en el bàsquet i l'handbol) i, sobretot, amb la gran majoria silenciosa: la dels qui no els interessa gaire –o gens– el futbol. Penso més en tots ells que no pas en els pericos (que prou feina tenim a casa). I penso més com a contribuent català i com a catalanista que no pas com a aficionat d’un equip de futbol.

A TV3 es parla massa de futbol, és a dir, del Barça. La solució no és parlar-ne més i així donar-li més espai al Girona o a l’Espanyol. El que cal és situar el futbol on toca, que mai no hauria de ser obrint telenotícies o menjant-se més d’un terç del seu temps. Que el temps que li dediquen sigui tot parlant del mateix club és un doble escarni. El poc espai que se li ha donat a un Girona que ha fet una gesta increïble és una autèntica vergonya per a una televisió pública que només s’explica pel fet que la gran majoria dels periodistes d’esports actuen abans com a aficionats d’un club que com a professionals. Perquè estic convençut que el consell d’administració no marca aquesta política contrària als principis fundacionals de la nostra. Com no marca que la mirada sigui sempre la mateixa: el Girona de futbol o el Granollers d’handbol mai no guanyen el Barça; en tot cas, és el Barça qui perd contra ells.

Tots sabem que tant en termes d’audiència com d’identitat cal donar tot el protagonisme al Barça. Però una televisió pública no es pot guiar només, ni bàsicament, per l’audiència. El respecte a la diversitat és un bé superior a les xifres d’espectadors. A més, la televisió pública no només és mirall: també té una funció prescriptora. Ha de mantenir un equilibri entre reflectir la realitat i promoure uns valors. Entre aquests, el respecte i la presència de les minories n’és un de molt important.