Falta el gran homenatge
Anava a escriure sobre Gerard Piqué, però el periodista Lu Martín, sempre un pas endavant dels altres, va plantejar al programa Què t’hi jugues una idea que em va fer ballar el cap. Els futbolistes històrics del millor Barça de la història (2008-12) han pogut tenir un comiat amb majúscules sobre la gespa del Camp Nou. Xavi, Iniesta, Puyol... i l’últim Piqué. Messi no l’ha tingut, com tampoc Valdés perquè no el va voler. Però hi ha un nom sempre de perfil baix i sempre protagonista que no va poder gaudir de l’adeu que es mereixia: Pedro Rodríguez, Pedrito.
Pedro va estar a punt d’anar-se’n del Barça. Era un d’aquells jugadors talentosos, com tants altres, que no acabava de sobresortir. Fins al punt que els informes dels responsables del planter recomanaven tornar-lo a Tenerife després de dos anys com a blaugrana. Pep Guardiola ho va frenar i va convertir el menut futbolista en part vital i indissociable del seu projecte. Pedro va representar millor que ningú la idea que volia implementar el seu entrenador. Si Guardiola no li hagués donat l’oportunitat, molt probablement el davanter hauria acabat sent un futbolista modest, qui sap si jugant a Primera o a Segona o corrent com un esperitat per camps de quarta categoria.
Hi ha centenars de jugadors amb un talent immens que s’han perdut pel camí perquè un bon dia un entrenador no els va donar confiança o bé perquè van patir una lesió o van prendre una mala decisió. Fa uns dies, després d’un partit de futbol 7, durant l’innegociable tercer temps, vaig adonar-me que havia estat jugant amb un noi de la generació del 87 del Barça, que havia compartit equip amb Messi, Piqué, Cesc i companyia. Malgrat ser una peça fonamental d’aquell equip, aquest noi va deixar el Barça, no va obtenir la confiança que necessitava fora del club i a poc a poc va anar baixant graons fins a deixar el futbol. Que fina que és la línia —i quants factors hi intervenen— entre el fracàs i l’èxit, entre poder ser futbolista d’elit i acabar jugant en camps de gespa artificial amb un grup d’amics.
A Pedro, com apuntava Lu Martín, el Barça li deu un adeu com cal. Quan Busquets plegui i ja no quedi cap representant d’aquell equip de somni, el Barça haurà de fer justícia amb tots aquells futbolistes que no es van poder acomiadar com es mereixien. I li toca a Laporta fer-ho, com més aviat millor, perquè ell va ser el president que va construir aquell Barça. L’ideal seria fer-ho abans de marxar a l’exili de Montjuïc. Qui millor per dir adeu al Camp Nou que l’equip de llegenda que va sublimar el futbol a la seva gespa.
