La fantasia del Girona a la Champions s’acaba a Milà

MILÀ (Enviat Especial)Ja està, fins aquí. El Girona està oficialment eliminat de la Champions. La derrota a Milà (1-0), la sisena en set partits, posa certa lògica després d’un any de fantasia en què els blanc-i-vermells han sigut la sensació del futbol europeu, amb partits antològics i un estil envejable. Era irreal, tot plegat. Ara tornarà la normalitat, sense estrelles i llums artificials. Però amb els cors més plens, perquè no hi ha ni paraules per explicar el que ha viscut i sentit.

"Sarà perché ti amo", cantava San Siro. I l’amor, a Milà, el va posar el Girona. Dues mil persones van acompanyar l’equip de Míchel en el seu últim desplaçament per Europa. Va convertir-se en el més massiu de la història de l’entitat, que com a molt n’havia desplaçat 1.800 a Vila-real el 2013, quan buscava un ascens a Primera que va trigar una mica més a arribar. Passegessis per on passegessis de la ciutat italiana et trobaves un gironí somrient. Serà recordat, aquest viatge, que multiplica per dos el que es va viure a París, en l’inici d’una aventura que s’acabarà la setmana que ve contra l’Arsenal a l’estadi.

No hi ha dubte que l’experiència ha valgut la pena. Tot i els mals resultats, el Girona ja sabia a què anava. Guanyar o perdre no era el més important, per a això ja hi ha altres clubs. A Montilivi el projecte no s’autodestrueix si la pilota no entra. Tenir l’habilitat de situar l’escut al videomarcador del Parc dels Prínceps o de San Siro, o al costat del Liverpool o l’Arsenal, provoca que el seu prestigi hagi adquirit un valor incalculable. Avui, ser del Girona és motiu d’orgull. Als seus aficionats, per Milà, els felicitaven.

Set vegades ha sentit l’himne de la Lliga de Campions en directe i set vegades se li ha posat la pell de gallina. No pel fet de repetir-ho la sensació se suavitza, encara menys en un club petit que dona valor a cada gest. La competició potser li quedarà gran en molts aspectes, però no en l’emocional, en el qual pot mirar als ulls a qualsevol. Les veus i les mirades dels dos mil desplaçats transmetien pura felicitat.

Maignan nega la gesta

I això que quan la pilota roda els toca patir. Contra el Milà no va ser cap excepció. Pocs moments de tranquil·litat han tingut els de Míchel al llarg de la seva primera Champions, on la sort els ha donat l’esquena. Tot i la inferioritat davant dels italians, el desenllaç hauria pogut ser a la inversa si a Van de Beek no se li hagués fet de nit sol davant Maignan. El neerlandès va fer aixecar culs de la cadira, expectants per si la cosa acabava en eufòria o decepció. Va ser la segona. Tsygankov també va fregar la sorpresa, amb un xut desviat pel porter francès. Aquestes van ser el parell de grans ocasions del Girona, encara amb 0-0 i després de sobreviure a dos pals. La tercera va ser a càrrec de Yangel, al límit del descans i per empatar. Maignan va tornar a estar sublim.

Escenaris similars als viscuts en els anteriors partits, on el destí gironí s’ha anat encaminant fins a l’eliminació per petits i silenciosos detalls, cadascun més rocambolesc que l’anterior. Semblava que la fusta hi volia posar certa voluntat, com si volgués provocar que el guió derivés en algun sant que aquest cop li donés un cop de mà. Van ser Theo Hernández i Musah els encarregats de xutar al pal. Fins que la va agafar Leão i va fer miques qualsevol negociació amb les incerteses. A la contra, després d’una pèrdua catalana, va estripar els malucs de David López i va superar amb facilitat Gazzaniga. Si la classificació ja era difícil, allò ho feia del tot impossible.

Va haver-hi cert espai per a l’esperança, quan Bryan Gil va decidir enviar una pilota a l’escaire en els inicis de la segona part. Ni tres segons van poder embogir que Tobias Stieler assenyalava un fora de joc que a les repeticions es va confirmar per una distància ridícula, però certa. El duel, més decantat cap al Milà, que semblava contemporitzar, que cap al Girona, insistent en una proesa impensable, no necessitava gaire distracció per ser entretingut. Ni esborrava els gironins, impecables en el seu comportament. Sobretot en la derrota. En això també donen lliçons.

Amb l'eliminació confirmada, els aficionats blanc-i-vermells van continuar ovacionant el seu Girona. Els agraeixen tantes coses que qui no les hagi viscut no les pot entendre. Potser la Champions s’acaba aquí, però aquest ha estat l'inici d'un altre Girona. Un Girona que supera els límits.

El dia que el Girona va fer creure que el Papa el rebria al Vaticà