El fantasma de la societat anònima al Barça

De fa temps, rum-rum in crescendo com a les pel·lis de por, sentim a parlar del fantasma de la imminent conversió del Barça en societat anònima esportiva. Solució dràstica si no quedés altra sortida, en un alea jacta est de manual com a única alternativa factible al cul-de-sac en què han deixat el club. I corren els rumors amunt i avall, un bon tou de gent els deu haver sentit. De fet, com si fos una llegenda urbana, diu la brama que els antecessors en la presidència de la darrera dècada havien dissenyat una estratègia dirigida, i accelerada des de l'adeu de Neymar, a la transformació radical de l'entitat i l'entrada de capital privat.

Els uns et diran que ells pensaven quedar-se a la finca com a masovers dels nous amos, tant se val si del sud o del nord, i els altres asseguren que vet aquí la raó de tan erràtica gestió. Ben pensat, qualsevol pot afegir una mica de salsa a les especulacions, convenint que és lògicament impossible haver-ho fet pitjor que ells, en efecte. Malgrat no tenir ni idea de futbol, alguna n'hauries encertat. I no t'haurien aixecat la camisa perquè paguessis 105 milions més variables per algú (Dembélé) que l'any anterior només en valia 19, posem com a únic i gràfic exemple. Ja ens anem entenent. Més d'una patum del famós entorn et confessa que està escamada amb la jugada i que especular amb tal possibilitat no va debades. Trobar-te en sec amb un forat de 1.350 milions resulta tan bèstia, inesperat i sorprenent que t'ho haurien d'explicar al detall per entendre les conseqüències de tan magne forat. 

Seguim amb la murga. Un cop perpetrada aquesta malifeta, es tractava de deixar-la petar en altres mans que no fossin les seves. Verbigràcia ideal, la de l'actual president, com sabeu íntim enemic dels anteriors per molt que ara vulguin guardar les formes, que quan tiri la tovallola com el boxador sonat que no sap evitar el KO, aleshores trobarà fórmules variades de SAD per evitar la fallida, el col·lapse. Serà la defunció del Barça tal com l'hem conegut en 120 anys, la mort d'aquest pilar emocional de la catalanitat, el millor ambaixador possible del país sense estat. I serà fàcil, diuen les mateixes boques, convèncer els volubles socis: si ens reconvertim –al·legaran els murris–, tornarem a surar i podran venir Haaland, Mbappé i qui surti a la portada dels diaris esportius que marquen els previsibles corrents d'opinió del barcelonisme militant de peu. D'aquells que només volen guanyar i tant se'ls en donen teories i simbolismes.

La jugada aniria per aquí, grosso modo, i comença a generar una fressa que creix i creix. Val més que la gent blaugrana s'ho comenci a rumiar, es vagi posicionant i sàpiga el que representaria aquest històric pas abans de, finalment, presentar resistència fins a dinamitar aquest enverinat propòsit del tot inacceptable. De moment, el xiuxiueig corre per alguns cenacles i, sense ànim d'espantar, hi ha especialistes que ratifiquen que fàcil que resultaria la metamorfosi en SAD. Pràcticament en un cap de setmana tot fet i després aprovació en assemblea extraordinària. Val més vigilar i anticipar-se a la jugada, no fos cas que ens la fotin, perdoneu, de mala manera dient que no quedava altre remei. Enteneu, doncs, el text com un avís per a navegants, que les aigües baixen braves i ben remogudes, no només al terreny de joc i amb aquesta escenificació de guerracivilisme per la continuïtat de Koeman. Aquesta crisi és així de brutal i extrema. Cal situar-se en estat d'alerta.