Si per ser feliç ha d'anar a 'El Hormiguero'...: els apunts en calent del Girona-Barça

BarcelonaGolejada voraç del Barça a Girona. A Montilivi, l'escenari que va sentenciar Xavi Hernández, l'equip de Hansi Flick ha demostrat mà de ferro per continuar com a líder en solitari de la Lliga amb ple de victòries després de cinc jornades. La cosa comença a prometre. Sobretot si Lamine Yamal segueix demostrant que pot marcar una època. A continuació, uns apunts en calent.

Un trosset de Girona per berenar. Patim pels problemes del seu pare a Rocafonda, arrufem al nas perquè admira més Neymar que Messi i no ens agrada que concedeixi entrevistes a programes de televisió que blanquegen l'extrema dreta. Però comença a importar poc. Té només 17 anys i serà el millor futbolista del Barça (i ben aviat del món) fins que ell vulgui. Per això el club dedica personal i diners les 24 hores perquè res condicioni aquesta voluntat en negatiu. No hi ha prioritat més gran que acompanyar Lamine Yamal en el seu procés de maduració mentre devora oponents i decideix partits amb una superioritat que espanta. A aquest pas, esgotarà els adjectius abans de la majoria d'edat.

Murri, oportú i talentós. Tot bé amb aquest Lamine Yamal si la contrapartida és que visiti Pablo Motos abans que Ricard Ustrell, Jordi Basté o La Sotana. Tot bé perquè davant d'un fenomen tan bèstia, els defectes –que existeixen, s'ha d'acceptar– passen millor. A Montilivi esperava una prova de foc per avaluar el llibret de Flick, i el jove extrem mataroní ha espantat qualsevol fantasma en dues accions diferents en la forma –una pilota robada i un colpejament amb molta qualitat– però no en el fons –va molt sobrat–. Menció especial a l'acció del 0-1, en què ha pressionat tot un sènior com David López abans de batre el porter. Córrer sense pilota amb aquest esperit de carrer no pot ser més bonic.

Un fitxatge que tapa boques. Després de l'Eurocopa que va fer, l'explosió definitiva de Lamine Yamal era previsible. Tot i això, l'impacte supera les expectatives de tal manera que queda en segon pla que Dani Olmo hagi entrat tan bé en l'univers blaugrana. I no només perquè porta tres dianes en tres aparicions a la Lliga, sinó també perquè fa la sensació que està fent evolucionar el seu futbol a les ordres de Flick. El que era un futbolista notable al Leipzig pot convertir-se en un dels mitjapuntes més dominants del panorama europeu. Té una química indiscutible amb Lamine i Pedri i la seva relació amb el gol fa temps que no es veia en un migcampista del Barça. Té menys flow que Nico Williams, però més fonaments. Bravo per l'aposta, Deco.

A favor del criteri del VAR. L'única oportunitat que ha tingut el Girona per competir pels tres punts ha sigut un penal assenyalat per mans d'Iñigo Martínez abans del descans. L'àrbitre de camp l'ha vist molt clar, però quan Abel Ruiz es preparava per buscar l'1-2, des del VAR han observat que la infracció del central basc no era suficient per xiular els 11 metres. A la Lliga s'han penalitzat accions com aquesta, però és bo per al futbol que es posi fre als penals que venen de mans comeses a cegues i després d'un refús –sigui d'un company o d'un rival–. Quan els col·legiats l'encerten és just que ens en fem ressò.