La final que va situar el Girona a prop de la fama

GIRONAEl 19 de juny del 2013 els aficionats del Girona es pessigaven per comprovar si allò que estaven veient era real. El seu equip, per primera vegada en l’època moderna, tenia l’oportunitat d’arribar a Primera Divisió. S’havien passat la temporada somiant. Gaudien amb la proposta futbolística de Joan Francesc Ferrer Rubi, que havia assumit el paper d’entrenador aquell mateix any, l’únic que dirigiria a Montilivi. Va ser un trajecte curt, però intens, que va valer la pena. Malgrat caure dignament en la final del play-off contra l’Almeria, el rival aquesta jornada a l’estadi en un partit en què està prohibit no guanyar (21 hores, #Vamos), aquella derrota va ser una victòria. Per fi el Girona se sentia important.

El que ara seria inconcebible va passar l’endemà de la tornada de la final, quan la trempera per al possible ascens ja havia desaparegut, conseqüència de dues derrotes tan clares com assumibles davant l’Almeria (0-1 i 3-0). Calia homenatjar els protagonistes i Girona va estar a l’altura: es va fer una petita rua i els futbolistes van sortir al balcó de l’Ajuntament. Res a veure amb el que passaria anys més tard, amb l’ascens a Primera. Però en algun moment s’havia de fer el primer pas, tot i que si esportivament la gestió anava sobre rodes, la situació institucional era una tragèdia.

Plens de deutes, el mes següent d’acabar la temporada el Girona va entrar voluntàriament en concurs de creditors. I un any abans s’havia viscut l’esperpèntic anunci de la venda del club per tan sols un euro. Invents de Josep Delgado, un propietari amb mil cares. Es va plantar el 2010 a Montilivi i va contribuir decisivament a expandir la marca Girona fidelitzant una part important de l’afició amb màxims de 8.000 abonats, però també va lliurar els seus problemes amb la justícia, va fugir cames ajudeu-me, els jugadors van passar-se molts mesos sense cobrar i diferents persones van perdre la feina. De fet, com que Delgado va col·locar familiars amb poder de decisió al club, tot es va complicar una mica més. I es va acabar amb familiars acomiadant-ne d’altres. Així funcionaven les coses. “Durant molt de temps es gastava més del que s’ingressava i, quan la bonança es va acabar, ens van girar l’esquena. Vam arribar al punt que quan ens arribava un paquet, ningú no l’obria perquè no sabíem si el podríem pagar”, confirmen treballadors d’aquells anys. Fins i tot els jugadors del primer equip no tenien ni assegurat el desplaçament amb autocar quan actuaven de visitants, perquè l’empresa d’autobusos estava farta que s’incomplissin els terminis.

Nits futbolístiques per al record

La temporada 2012-13 va ser la cinquena consecutiva del Girona a la LFP des de l’ascens a Segona el 2008. D’ocasions per arribar a l’elit només n’hi havia hagut una anteriorment. Va ser el curs 1935-36. És a dir, que cap dels presents a Montilivi aquell juny del 2013 havia viscut res semblant. L’any va ser per emmarcar, perquè l’objectiu no era cap altre que la permanència. Amb 71 punts en 42 jornades, els homes de Rubi van acabar quarts a la Lliga, darrere de l’Elx, el Vila-real i el seu posterior botxí, l’Almeria. A les semifinals del play-off havien eliminat l’Alcorcón.

Les nits d’eufòria i passió, absolutament minoritàries, van passar a ser una constant. Va ser l’any del debut de Pere Pons, del descobriment d’Isaac Becerra i dels gols d’Acuña. Va ser l’any del 5-0 al Las Palmas, el 5-2 al Recreativo de Huelva i el 2-0 al Vila-real. També del 4-4 al Miniestadi contra el Barça B d’Eusebio Sacristán, amb dos gols als minuts 87 i 89. O de la remuntada a l’Alcorcón passant d’un 0-2 al 3-2 en vint minuts. I de la caravana d’aficionats a Vila-real i el famós penal no xiulat a Almeria per Ocón Arraiz. Moments especials que la derrota en la final no ha fet que s’hagin oblidat. Perquè la noblesa d’aquell Girona va conquerir el cor de tothom, tot i quedar-se a prop de la fama.