Anna Comet Pascua
25/10/2019

Fora de joc

Fa estona que dono voltes a la columna d’aquesta setmana i no me’n surto. De temes per parlar no me’n falten. Fa un parell de caps de setmana es van batre dos rècords en distància marató molt importants. És cert que un no serà mai oficial, el d’Eliud Kipchoge, ja que no reuneix les condicions que demana la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) per oficialitzar-lo. L’altre ha sigut el temps estratosfèric que va marcar a la Marató de Chicago la també keniana Brigid Kosgei, que ha establert un nou rècord oficial, aquest sí, en la marató femenina.

En els dos casos s’han trencat dues barreres que es creien infranquejables. En el primer, s’ha aconseguit un temps inferior a les 2 hores, amb un cronòmetre que es va aturar a 1 hora, 59 minuts i 40 segons. I en el cas de Kosgei, s’ha trencat la barrera de les 2 hores i 15 minuts -que havia establert, l’any 2003, Paula Radcliffe a Londres-: la keniana ha deixat la marca a batre ara en 2 hores, 14 minuts i 4 segons.

Cargando
No hay anuncios

D’altra banda, el mateix cap de setmana vaig estar competint al desert. Aquell dilluns, mentre penjava una actualització a les xarxes socials, sentia a la televisió reaccions a la sentència dels nostres polítics empresonats i, decididament, vaig despenjar l’actualització perquè em feia mal estar parlant de córrer i de resultats quan hi havia persones i famílies que estaven rebent una notícia tan dura. Em va semblar frívol i fora de lloc.

Per casualitats de la vida, durant la meva cursa al Marroc, vaig coincidir amb un corredor que té la llibertat condicional i que va començar a entrenar-se per fer Ironmans quan era a dins de la presó. Li queden pocs mesos per gaudir de la llibertat completa i fa anys que té la condicional, però en va passar molts que aprofitava els permisos per anar a competir.

Cargando
No hay anuncios

El seu cas i el moment actual m’han dut a pensar en els nostres presos, a imaginar com és la seva vida a la presó i com han rebut la notícia de la sentència. També, molt sovint, em trobo amb el dilema de si els esportistes ens hem de posicionar o no. Personalment soc dels que no s’hi fiquen gaire tot i tenir un pensament molt ferm. La política i l’esport no són una bona barreja, però és ben cert que mai s’han pogut desvincular l’un de l’altre.

Ara mateix, amb les xarxes socials, l’esportista ha agafat una nova dimensió com a personatge públic i, tot i així, potser no cal posicionar-se, ni cal fer públic el que es pensa, perquè això és una opció personal, però el moment actual que vivim veritablement remou consciències i, personalment, em té, tal com escric al titular que encapçala aquesta columna d’opinió, fora de joc.