Amb la força de l’almogàver

BarcelonaAvui, divendres, Sant Hipòlit homenatjarà l’equip femení del Voltregà, que ha fet història aixecant la seva sisena Copa d’Europa i convertint-se en l’equip d’hoquei sobre patins femení amb més títols continentals a les vitrines.

La gesta es mereix una celebració a l’altura del que han aconseguit, fruit de molts anys de feina i de tenir clar l’objectiu del club. “Aquesta sisena Copa d’Europa té més valor perquè ningú apostava per nosaltres. Vam encarar el repte tal com entenem el Voltregà: amb el cor, modèstia, treball i, sobretot, creient-hi”, explica Joan Vilalta, delegat de l’equip. L’esclat d’alegria al final del partit entre jugadores, cos tècnic i família va demostrar una part d’aquesta feina de base de la qual se senten orgullosos. “No volem fer un equip guanyador a base de diners i prou. Entenem i creiem que el Voltregà s’ha de basar en jugadores de casa que defensin els valors del club”, diu Vilalta.

Un club que, a través del seu lema -“La teva lluita és el nostre orgull”-, ja fa tota una declaració d’intencions. Un lema que per si sol diu molta cosa de la idiosincràsia de l’entitat i que és present en les samarretes de tots els equips. Un lema que té el seu origen en una lluita compartida que va enfortir el club i que, actualment, li dona esperança en els moments més complicats.

Va ser després d’un fatídic 8 de novembre del 2013 quan el club va decidir adoptar aquesta frase com a lema propi. Arnau Vilalta, porter de l’hoquei base del club i fill de Joan Vilalta, llavors delegat del sènior masculí del Voltregà, va morir a causa d’un tumor cerebral que li van diagnosticar als 12 anys. El tractament per superar la malaltia el va obligar, durant llargues temporades, a estar apartat de les pistes. L’actual seleccionador espanyol femení, Ricard Ares, era el tècnic del primer equip masculí i, juntament amb el seu segon, Jefa Rovira, actual tècnic femení, van decidir incorporar l’Arnau com a ajudant de l’equip tècnic perquè pogués continuar vinculat a l’esport que tant l’apassionava. “L’Arnau era un nano que es feia estimar, trempat, treballador, que sentia els colors i que sempre estava disposat a tot”, recorda el seu pare.

Un tatuatge convertit en icona

Un dia, l’Arnau li va explicar que quan superés el càncer es tatuaria un almogàver a la cama com a “símbol de la lluita noble i nostrada”. El Joan, llavors, li va dir que potser abans de tatuar-se un dibuix tan gros seria millor que comencés per una cosa més petita, per saber si li feia mal o no. L’Arnau es va acabar tatuant, al braç dret, l’escut del Voltregà. S’estimava el club fins al punt que, quan el van operar, es va endur el braçal de capità a l’hospital perquè li donés força, una imatge immortalitzada al vestidor local. Des de la seva mort, el braçal de capitana porta brodat l’almogàver que no es va poder tatuar. “Per a mi significa el Voltregà de veritat, el que m’estimo, i el que em fa creure que podem vèncer qualsevol obstacle amb passió i sent un sol cos”, diu la capitana Anna Romero.

Durant l’operació, Jefa Rovira, juntament amb Txus González, de la penya Sac i Ganxo, els incondicionals del Voltregà, coneixedors de la intenció de l’Arnau de tatuar-se un almogàver, van impulsar una iniciativa amb l’equip per sortir a la pista amb unes samarretes amb el dibuix i la frase que ha passat a la història: “La teva força és el nostre orgull”. “Des de llavors, en tots els partits porto les seves sabates i aquesta samarreta a sota”, explica Rovira.

L’èpica dels moments complicats

Unes samarretes presents sempre en els grans moments i amb les quals Vilalta i Rovira van celebrar el sisè títol europeu. Una samarreta que també va vestir Aina Vilalta, tants anys després, que va voler aixecar el títol a Manlleu amb el seu germà a la memòria. “Me la poso en moments importants, perquè m’aporta molta seguretat. Sento que ell també hi és i que ens dona suport”, explica l’Aina.

La penya Sac i Ganxo, en aquell moment, també va fer unes pancartes amb l’almogàver i el missatge d’ànim, que actualment encara presencien els partits a Sant Hipòlit i que s’enduen en els desplaçaments importants. “El seu amor per la vida i per l’esport va acabar sent un referent”, explica Sergi Cirera, membre de la penya. “Quan les coses van malament esportivament, tothom pensa en l’Arnau per recordar que l’única cosa que val és lluitar”, afegeix. Moments complicats com els que es van viure a la final contra l’HC Palau. “És un valor afegit i en moments complicats t’hi agafes. És èpica, és lluita i el que representa per a nosaltres l’Arnau: passió per un esport i per uns colors. On s’ajunta tot”, conclou Vilalta.

Per tancar el cercle que va deixar obert el seu fill, Vilalta, amb 46 anys, es va tatuar per sempre el dibuix que el seu fill no es va poder gravar a la pell. Un noi, l’Arnau, que formarà part de la història d’un club que avui està de celebració, potser, gràcies a ell.