Les fugues per la porta del darrere que estan empobrint l'Espanyol

BarcelonaL’Espanyol ha iniciat el mercat de fitxatges des d’una casella de sortida força diferent de la d’anys anteriors. Enguany no hi ha diners a la caixa per poder refer la plantilla ni tampoc un bloc amb grans noms que il·lusionin l’afició. La inestabilitat esportiva i el deteriorament econòmic que arrossega el club en els últims anys han debilitat la credibilitat d'un projecte que ha perdut capacitat de seducció de cara als jugadors amb més talent, sobretot els que viuen el club des de dins. 

No és casual que més d’una desena de jugadors, que donarien per omplir un onze de gala, hagin forçat recentment la seva sortida del club. Hi ha dos patrons que es repeteixen en la majoria de casos: el desencís amb el projecte i les persones que el gestionen i les limitacions econòmiques. Dos problemes que l’Espanyol necessita corregir urgentment si vol tornar a consolidar-se a l’elit. 

L’últim en sortir per la porta del darrere ha estat Martin Braithwaite, que només va trencar el seu silenci durant la celebració de l’ascens: "Fa un any el club em va fer una oferta de renovació, però va ser una falta de respecte. L’oferta que vaig rebre demostrava que no confiaven en mi". La resposta de l’entitat va ser contundent: "Encara té un any de contracte, no veig la necessitat de renovar-lo", va assegurar el conseller delegat, Mao Ye, tot i ser conscient de l’existència d’una clàusula que li permetia marxar lliure. El danès la va executar i jugarà al Gremio el curs vinent.

L’Espanyol no n’ingressarà res. Dues setmanes abans, el club havia vist com Joselu demanava al Reial Madrid que fes efectiva l’opció de compra d’1,5 milions només per estalviar-se haver de negociar amb l'Espanyol la seva sortida. El davanter va utilitzar una clàusula que havia exigit per firmar com a blanc-i-blau. Un divorci amarg d'una entitat i una afició que durant uns mesos el van estimar. Ell i Braithwaite havien aterrat a l'Espanyol en un estiu marcat pel serial RDT. El madrileny també va passar d’àngel a dimoni. "Em fa llàstima veure el comiat que doneu a un jugador que ha fet història en aquest club. Veig covardia, falta d’ètica i mediocritat volent amagar les males gestions dels incompetents que porten a aquest gran club des de les oficines", va escriure a les xarxes socials. El davanter va disparar amb bala contra Domingo Catoira i Diego Martínez, el director esportiu i l’entrenador d’aquell moment: "Era feliç a l’Espanyol, el meu rendiment ho demostrava. Però em vaig sentir molt sol quan em van empènyer a marxar del club". Els tres últims grans golejadors blanc-i-blaus han marxat per la porta del darrere i, no menys important, només han deixat 12,5 milions als comptes del club. Tres grans oportunitats de negoci perdudes.

El planter, una font de recursos desaprofitats

Si les seves sortides han sigut traumàtiques, no menys dolorosos han sigut els comiats d’una bona pila de joves formats a la Ciutat Esportiva Dani Jarque. L’últim cas, Nico Melamed. El mitjapunta, que va limitar-se a agrair a "les anteriors directives" el tracte rebut, va optar pel projecte de l’Almeria, on ha firmat un contracte per a sis temporades a raó d'uns dos milions bruts anuals. Unes xifres del tot inassumibles per a l'Espanyol. El seu cas recorda els de Melendo i Pedrosa, que també van sortir per diferències econòmiques. El lateral es va cansar que el club el posés al mercat i no acceptés cap oferta per ell mentre tampoc li oferia una renovació atractiva. Va deixar el club per poc més de 200.000 euros anuals. En el cas del mitjapunta, la distància era una mica superior, tot i que va justificar el seu fitxatge pel Granada perquè "necessitava jugar" i sentir-se "important". 

Anys enrere li havia tocat a Pau López. "No marxo per diners; era un tema de sentir-me a gust i valorat. La gestió de la direcció esportiva ha sigut dolenta i ha arribat tard. Si m’haguessin proposat renovar a l’estiu ho hauria fet per la meitat de diners que oferien al novembre", va assegurar en el seu comiat. El Betis el va fitxar gratis i el va vendre, un any després, per 23,5 milions. L’Espanyol també va perdre un talent i una bona venda amb Ferran Jutglà, que no va renovar perquè volia una fitxa del primer equip i no alternar-lo amb el filial, com li proposava el club. Mateo Joseph va decidir no renovar després de veure refusada la petició de jugar amb els grans en edat de juvenil. El club va haver de vendre'l al Leeds per mig milió més variables. Qui va arribar al primer equip, però no per quedar-s'hi, va ser Víctor Gómez: el van renovar per a set temporades, però després de tres cessions va preferir marxar definitivament. "No vaig arribar a creuar ni una paraula amb Domingo Catoira", va lamentar el lateral, que va acabar acceptant una oferta del Braga. El club portuguès se’l va quedar en propietat per 2 milions, una quarta part del seu valor actual, segons Transfermarkt. 

El desencís amb el projecte també ha passat per la banqueta. "El club tenia un full de ruta i no el va voler modificar. Potser tocava fer un pas per poder lluitar per posicions més altes", va lamentar Rubi en una entrevista a l’ARA. El tècnic maresmenc havia traslladat els seus dubtes sobre el projecte esportiu, però l’entitat va decidir no fer un esforç econòmic que va acabar executant al gener, de forma precipitada. En els últims cinc anys l'Espanyol només ha aconseguit generar plusvàlues per dos jugadors que van demanar marxar: César Montes (11,5 milions més 2,5 milions en variables) i Sergi Darder (8 milions més 2 en variables). El d'Artà és l'únic que va acomiadar-se de forma elegant amb el club: podria haver sortit cedit gratis, com Joselu, però va preferir deixar diners a la caixa.