Futbol, avarícia i joguines trencades

BarcelonaEl futbol és un gran negoci. En temps convulsos, un dels sectors on pots seguir guanyant molts diners. Vivim en una era on els rics i poderosos sembla que tinguin més fam que mai, mai en tenen prou. No en tenen prou amb dos jets, en volen tres. No en tenen prou amb cinc residències, en volen set. Cada cop hi ha menys rics que siguin mecenes i que tinguin certa consciència social. Ara es tracta de fer fora veïns, d'acumular més luxe, de canviar les lleis per manar més. Al futbol passa el mateix, tot i que en aquest cas, hi ha una figura curiosa: el futbolista. Víctima i botxí a la vegada. Explotats, però rics.

Les autoritats que regeixen el futbol admeten una realitat: hi ha massa partits. S'omplen la boca dient que cal repensar el calendari, que cal retallar-lo, que cal pensar en la salut dels esportistes. La Premier League admet que té estudis on es parla d'un augment preocupant de les lesions en un esport cada cop més ràpid, amb més ritme, amb més viatges i més partits. Quan arriben els partits de seleccions, els clubs perden els seus actius. No hi ajuda que seleccionadors com De la Fuente decideixin fer jugar titulars en partits que ja no tenen cap mena d'interès, com el de Geòrgia. No és l'únic.

Què feien Mbappé o Griezmann jugant un França-Gibraltar amb tot decidit al seu grup? Què feia Gavi jugant de titular contra Xipre i contra Geòrgia? Tothom sap que cal retallar el calendari, però ningú cedeix res, tot el contrari. La FIFA acabat fent més grans els seus torneigs, i la UEFA també. Les lligues no volen retallar els calendaris de primera, i els clubs, de seguida que poden, organitzen gires i amistosos ben lluny de casa per guanyar diners, com el Barça, marxant a Dallas aquest desembre. Vinga munyir la vaca. I els jugadors, trencats.

Els futbolistes es beneficien d'aquest negoci amb sous escandalosos, així que es queixen amb la boca petita. A més, els fa il·lusió jugar amb la seva selecció, sol passar. Encara que els aficionats del Barça s'enfadin, té tot el sentit que Gavi tingui com a somni jugar uns Jocs Olímpics o una Eurocopa. És ben normal. Al final, la solució sempre són els diners.

Els clubs cobren quan els seus jugadors marxen amb les seleccions, com si fos una manera de comprar el seu silenci. Quan es lesionen, els jugadors bons pressionen perquè la FIFA els pagui més. Els jugadors, que empenyen per tenir millors salaris, no fan el mateix per jugar menys partits. Tothom vol munyir el negoci del futbol fins al final. Ho fan clubs, jugadors, institucions... I quan es trenca una joguina, plorem. Però poca cosa canvia. A ningú li interessa, en el fons. Ja jugarà un altre. El show ha de continuar.