El futbol dels rics

BarcelonaL’últim dia de mercat, aquest cop sense protagonisme per al fax del Santiago Bernabéu, va ser, com acostuma a passar en els últims anys, frenètic. Durant tota la jornada d’ahir es van anar fent públiques les cessions i traspassos de desenes de futbolistes que l’últim dia, en algun cas de manera agònica, canviaven de destí. Sempre al ritme de la Premier League, la lliga que marca les lleis del mercat, i que va aconseguir enviar des de Liverpool fins a Niça l’excèntric Mario Balotelli. Això sí, gratis.

On més moviment hi va haver va ser a Manchester i Londres. El Chelsea va fitxar Marcos Alonso i David Luiz, dues operacions xifrades per sobre dels 60 milions entre les dues. El City de Pep Guardiola, per la seva banda, va cedir a última hora Bony (Stoke), Mangala (València), Nasri (Sevilla) i Hart (Torí). Feina als despatxos de Txiki Begiristain sense retorn econòmic, i després que els citizens hagin sigut el club que ha gastat més diners aquesta temporada, gairebé 200 milions destinats a millorar la plantilla. Una quantitat similar a la que ha invertit el veí i màxim rival, el Manchester United de José Mourinho.

La febre compradora dels dos equips de Manchester –secundada per l’Arsenal i el Chelsea amb més de 100 milions gastats cadascun– ha fet que la Premier League hagi superat aquest estiu el seu rècord en fitxatges, més de 1.300 milions. Com ha passat durant l’últim lustre, la fuga de talent des de la Lliga fins a Anglaterra s’ha accentuat enguany: Nolito, Lucas Pérez, Bailly, Mustafi, Borja Bastón... L’explicació: la capacitat econòmica dels conjunts anglesos gràcies a l’acord de televisió que van signar amb Sky Sports i BT per al trienni 2016-2019, i que permet distribuir –de manera equitativa– més de 2.200 milions cada temporada. Fins al punt que aquest curs 10 equips de la Premier han ingressat més diners en drets de televisió que el mateix Barça, que obtindrà 149 milions.

De fet, la multimilionària inversió del City durant aquests últims anys l’han convertit en l’equip que més diners ha gastat de les últimes quatre dècades (diferencial entre vendes i compres des del 1980). Tot i que és un club que fa només uns anys que és a l’elit, des que el xeic Mansour bin Zayed Al Nahyan d’Abu Dhabi el va comprar el 2008, gairebé cada estiu el City apareix entre els conjunts més gastadors del continent: dels últims nou anys ha sigut quatre vegades el que més ha invertit per reforçar l’equip. Els de Manchester han dilapidat més de 1.100 milions, i han superat el Reial Madrid, que és l’únic que també ha passat de la barrera dels 1.000 milions. Els blancs no són el primer de la llista perquè, tot i que gasten més, venen millor que els anglesos, i el diferencial els situa en segon lloc.

En aquest rànquing, un equip amb una tradició similar a la del City ocupa la tercera posició: el Chelsea. L’aterratge de Roman Abramòvitx el 2003 va convertir els de Stamford Bridge en un club competitiu a Europa, a còpia de diners que posava sense limitació el magnat rus. Durant tres anys seguits el Chelsea va ser qui més va gastar, competint amb un Madrid instaurat en una febre compradora derivada de la filosofia dels 'zidanes y pavones' de Florentino Pérez.

El Barça, per la seva banda, és el cinquè d’aquesta llista, amb gairebé 800 milions dilapidats, just per darrere del United. Aquest estiu el club blaugrana ha fet una forta inversió, amb 122,75 milions destinats a reforçar la plantilla amb 6 nous jugadors, una quantitat que podria arribar als 173 milions amb els variables. En canvi, el Madrid ha evitat acudir al mercat i s’ha limitat a intercanviar cromos: Jesé per Morata, i recuperar Asensio de la cessió a l’Espanyol.

Tot i això, el club blanc és qui històricament ha fet el fitxatge més sonat de l’estiu. En un estudi des de la dècada dels 80 cap aquí –quan el Barça dinamita el mercat amb el fitxatge de Diego Armando Maradona, provinent de Boca Juniors, per 7,3 milions–, el Madrid ha fet el fitxatge més car 5 vegades, totes elles amb Florentino Pérez a la presidència. L’era dels galàctics que va inaugurar Luis Figo fent el trajecte Barcelona-Madrid. Una política de portar els millors que va encetar precisament el Barça l’any 1980 amb l’alemany Bernd Schuster, i que va prosseguir dos anys més tard amb Maradona. Ronald Koeman i Luis Suárez completen la llista de futbolistes més cars de l’any que han acabat al Camp Nou.

Però més enllà de la dialèctica Barça-Madrid, l’anàlisi del mercat de traspassos permet extreure algunes dades que poden ajudar a entendre els resultats esportius finals. Itàlia, per exemple, és qui més vegades –12– ha tingut el club més gastador, un fet que no passa des del 2001, quan el Milan va liderar el mercat de fitxatges. Què ha passat durant els últims quinze anys a Itàlia?

Itàlia passa el relleu a Anglaterra

El problema del futbol transalpí arrenca l’any 1997, quan la venda dels drets de televisió, que abans suposaven un terç dels ingressos, deixa de ser col·lectiva. L’entrada de la televisió privada al negoci va augmentar els recursos, però va abaixar el nivell de la competició, ja que els diners anaven a parar a alguns equips que podien negociar individualment els millors contractes sense pensar en el col·lectiu. Es va perdre qualitat. “Van entendre tard que calia oferir un espectacle als aficionats”, afegeix l’economista Albert Deulofeu.

Un espectacle, explica Deulofeu, que va entendre la Premier des del primer dia, pionera en la “internacionalització” de la competició, anant sempre “uns anys per davant de la resta”, i vertebrant un model de 'pay per view' que no s’ha consolidat en països com Espanya. El negoci anglès, magnats a banda, arrenca amb les tragèdies de Heysel i Hillsborough. El govern britànic va iniciar una investigació que va acabar l’any 1990 amb el famós informe Taylor, que entre altres mesures apostava perquè tots els aficionats estiguessin asseguts, cosa que reduïa els ingressos derivats de la venda d’entrades. El canvi de legislació va obligar els clubs a moure’s i buscar noves fonts d’ingressos. El procés de reinvenció va acabar amb la creació de la Premier, una nova competició formada per 20 clubs, al marge de la Football Association, que feia gairebé 100 anys que regia el dia a dia del futbol anglès, i que va fer el pas definitiu per acabar amb l’hegemonia italiana: la venda dels drets de televisió a Sky.

Arrencava una nova manera d’entendre el futbol, el model del 'pay per view', que va suposar un salt endavant per als clubs, que en el primer contracte amb Sky, del 1992 al 1997, es van repartir 45 milions anuals, per sobre dels 40 que es dividien a Espanya els equips gràcies a l’acord del 1990 entre la FORTA (les televisions autonòmiques) i Canal+.

El creixement de la Premier va ser fulgurant durant els últims anys dels 90, amb una negociació conjunta, i es va obrir a mercats com l’asiàtic. Una dècada després del primer acord amb Sky, l’any 2001, el futbol anglès ingressava 470 milions anuals per televisió, una xifra que es quadruplica enguany.

A Itàlia, en canvi, la competició perdia valor per les diferències cada cop més grans entre els clubs –un fenomen que també es va accentuar a Espanya uns anys després, amb Barça i Madrid, i que s’ha intentat corregir amb la recent centralització dels drets–. A la lliga espanyola la lluita entre les dues plataformes, Canal Satélite Digital i Via Digital, dificultava la consolidació del model. Problemes estructurals que van acabar portant el futbol a un frec a frec entre dos clubs que ara repeteixen cada dia que el rival és la Premier. L’òptica econòmica els dóna la raó, malgrat que els resultats esportius els contradiuen. Els diners no ho són tot: en l’última dècada, la Premier ha aixecat les mateixes Champions que els italians, dues.