El futbol i l’excepció ètica

Hi ha comportaments que tothom considera inacceptables des d’un punt de vista ètic que formen part de la normalitat si es donen en el món del futbol. No crec que hi hagi cap àmbit de la vida (l’exèrcit, potser) en el qual el masclisme, el racisme i l’homofòbia siguin tan presents. Cada cop hi ha més mesures per sancionar aquestes expressions intolerables. Especialment pel que fa al racisme. I és una bona notícia, conseqüència d’una presa de consciència i del fet que els terrenys de joc són un reflex augmentat de la diversitat que trobem als nostres carrers. L’homofòbia, en canvi, no es castiga gens, perquè així com hi ha jugadors amb pells de les més diverses tonalitats, no n’hi ha cap –ni aquí ni enlloc amb l’excepció exòtica d’un cas a Austràlia– que sigui homosexual. O, més exactament, que ho hagi reconegut públicament. En un camp de futbol se senten molts “maricon” i altres insults homòfobs, però cap futbolista demanarà aturar el partit ni hi haurà cap acció de solidaritat, perquè, teòricament, ningú no s’ha sentit interpel·lat. I no hi ha millor mostra de l’homofòbia que la por que molts futbolistes deuen tenir de sortir de l’armari. Amb raó.

Fa unes setmanes vam viure uns episodis de violència i de detencions policials vinculats als (inexistents?) Boixos Nois. "Això no té res a veure ni amb el Barça ni amb el futbol", van saltar ràpidament alguns per fidelitat a uns colors. És un problema social, diuen, que pren aquesta forma com en podria prendre qualsevol altra. Doncs miri, no. Els aficionats radicals, també les (inexistents?) Brigadas Blanquiazules, són un producte del futbol. I de la mateixa manera que els Boixos són del Barça, els Brigadas són de l’Espanyol. Per a vergonya dels culers i per a vergonya nostra.

Tot això ho pensava mentre llegia l’article que ahir va publicar la Laura Pinyol a El Punt-Avui en què criticava la hipocresia del Barça en el seu viatge a l'Aràbia Saudita a canvi de dos milions d’euros. Tinc uns valors, però si em paga bé en tinc uns altres. Com ja van fer Guardiola i Xavi Hernández amb Qatar o com ben aviat farà tot el món del futbol en el proper Mundial. I sí, els pericos tampoc som el millor exemple: no hem tingut cap problema per deixar-nos salvar per un empresari d’un país que tampoc no respecta els drets humans. Perquè, esclar, si es tracta de futbol i del nostre equip, el més còmode és tancar els ulls i suspendre temporalment el nostre judici ètic.