El futbolista rècord del Girona a qui feia mandra defensar

GIRONABorja García va igualar el cap de setmana passat Àlex Granell com el futbolista amb més partits vestint la samarreta del Girona en categories professionals. El madrileny, al llarg de set temporades, ha participat en 233 partits. Un rècord al qual ha arribat gràcies al seu talent, a la perseverança i a la reeducació futbolística. Perquè Borja, un dels primers grans fitxatges de Quique Cárcel l'estiu del 2015, al principi no va encaixar del tot. Mitjapunta per definició, no defensava. I va passar-se un temps a la banqueta fins que va canviar d'opinió.

"He sigut un jugador que descuidava molt l'aspecte defensiu. Creia que no era la meva tasca i mai m'havia dedicat a millorar-ho. Amb els anys madures i veus que és necessari. Em va costar molt adaptar-m'hi, però si volia jugar havia d'esforçar-me. Sens dubte és on més he canviat", confessava en una entrevista a l'ARA el 2017, el del primer any del club a Primera. Només hi ha dos futbolistes que hagin viscut els dos ascensos dels gironins a l'elit en primera persona. Un és Borja García (l'altre és Juanpe). No podrà superar del tot Granell en la visita a Valladolid d'aquest dissabte (18.30 hores, Movistar LaLiga), perquè va trencar-se contra l'Elx. A Pucela tampoc hi seran el lesionat David López ni Santi Bueno i Taty Castellanos, sancionats.

Aquell 2015, Borja va tenir problemes per fer-se un lloc a l'onze inicial, tot i les expectatives que va generar la seva incorporació. "Va venir amb l'etiqueta de golejador. Sabíem que ens podia donar moltes opcions entre línies, perquè havia fet força gols al Rayo, al Còrdova i al filial del Madrid", recorda a l'ARA Jordi Guerrero, segon entrenador del Girona en aquells moments. Especialment productiva va ser la seva etapa al Nuevo Arcángel, on marcaria dinou gols en una temporada. Però la seva història al Girona ja va començar amb mal peu: després d'estrenar-se en un partit de Copa amb el Nàstic, va patir un trencament parcial del tendó semimembranós.

A Machín res no l'alterava més que veure un futbolista que anés a la seva. Borja marcava les diferències quan la pilota li passava pels peus, vestit d'interior o de segon punta, però treballava poc. S'hi van dedicar moltes hores, a fer-li entendre. Aquell Girona era un equip sacrificat i el jugador amb més desequilibri ofensiu no podia saltar-se les normes. "Ell es veia només en el pla de «Quan jo tinc la pilota ja sé què fer», però quan la tenien els altres havia de caure a banda per tapar i no ho portava bé. Això va provocar que al principi no fos massa titular", raona el tècnic arbucienc.

Borja va debutar a la Lliga en la jornada 7, jugant poc més d'un quart d'hora, en una derrota a Miranda de Ebro. Fins a la jornada 10 no va ser titular, i fins al gener del 2016 la seva presència en les alineacions era escassa: en 23 jornades només havia disputat tres partits sencers i havia gaudit de quatre titularitats. En els altres nou duels en què va participar, no va passar dels vint-i-cinc minuts. "Li va costar aclimatar-se, perquè el sistema era defensiu. Quan no tenia la pilota, patia. Però recordo que quan vam marxar a les vacances de Nadal em va dir que quan tornés veuria el Borja bo. I realment va fer un canvi, va començar a rutllar", afegeix Guerrero. Els números ho testifiquen: va ser titular gairebé en tota la segona volta (15 partits) i en els play-offs d'ascens.

Company de Míchel Sánchez

Borja era una de les joies del planter de Vallecas i va ser cridat, amb divuit anys, a debutar amb el primer equip, llavors a Segona Divisió. Al mig del camp d'aquell Rayo, esclar, hi havia Míchel Sánchez, un tècnic que el va acompanyar en els primers passos com a jugador, quan ell enfilava la recta final de la seva trajectòria, i que l'està marcant en els darrers anys, ja com a entrenador.

"És un capità", assegura Míchel, que el va fitxar per l'Osca el curs 2020-21, l'únic que no ha estat a Girona des del 2015. El va fitxar per segon cop un estiu més tard, en l'inici del seu projecte a Montilivi. "Tinc la sort d'entrenar futbolistes com Stuani, Bernardo, Juanpe, Borja o Juan Carlos que són molt rellevants al vestidor, i també dins del camp. Són futbolistes que tenen sentiment de pertinença al club. Els altres només han de mirar com es comporten. Per a mi, és un plaer entrenar-los", comenta l'entrenador blanc-i-vermell, que ha pogut comprovar l'evolució tàctica de Borja sobre el terreny de joc: amb els anys ha renunciat a part del desequilibri individual per guanyar en intel·ligència defensiva.

Els problemes físics també l'han llastrat els últims temps. "No vull ser una càrrega", compartia Borja a principi de curs, en ple procés de recuperació després de trencar-se a Ipurua la nit que el Girona es classificava per a la final del darrer play-off amb un gol seu. "És quan perds una cosa que t'adones del que tenies. A mi m'ha passat: quan vaig deixar el Girona vaig sentir la felicitat que em donava". Set temporades i 233 partits més tard, amb 32 anys, titular i llegenda de Montilivi, ja no li fa mandra defensar.