Héctor Bellerín: "Els futbolistes som els que hauríem de pagar més impostos"
Jugador del Barça
Sant Joan DespíHéctor Bellerín (Barcelona, 1995) es considera un futbolista d’esquerres, tot i que moltes vegades sent que no es pot identificar plenament amb una posició política, com els passa a molts ciutadans. El defensor català és feliç per haver tornat al Barça i a Barcelona. Va arribar l'últim dia del mercat, gairebé sobre la botzina, i per poder vestir de blaugrana va acceptar una fitxa inferior als 500.000 euros, tal com ja havia fet el curs passat per jugar al Betis. Malgrat tenir una de les nòmines més humils del vestidor, es considera un privilegiat i, a diferència de molts esportistes, creu que els que més cobren són els que més haurien de compartir. Bellerín rep l'ARA rapat —"el mullet ha marxat", bromeja—, amb indumentària corporativa a la part de dalt i un pantaló de pana folgat a la de baix.
¿Com és aterrar en un vestidor com el del Barça? ¿S’assembla més al del Betis o al de l’Arsenal?
— És una barreja dels dos. L’Arsenal és molt multicultural, amb jugadors d’arreu. En canvi, al Betis, molts eren de parla hispànica i això feia que fos més fàcil fer grup perquè no hi havia tantes diferències. Per això dic que és una barreja dels dos. Al Barça, però, m’he trobat un vestidor millor del que em pensava.
¿T’agradaria renovar a partir d’aquest estiu? Si no hi ha oferta d’ampliació, ¿on t’agradaria jugar? ¿Tens alguna proposta?
— No hi vull pensar. Sé que només tinc un any firmat i el vull disfrutar al màxim. Ho valoraré al final de la temporada, però estic molt content aquí, concentrat en els sis mesos que queden de temporada.
¿És veritat que vas firmar per menys de 500.000 euros anuals per tornar al Barça?
— Sí. Avui dia el que em preocupa és jugar a futbol al més alt nivell. Tinc la sort que fa molts anys que m'hi dedico i estic en una situació econòmicament còmoda que em permet gaudir del que jo vull. Al final, no necessitem tant com ens pensem i jo visc una vida molt normal. Les meves prioritats no es basen en una qüestió econòmica.
Què opines de l’ostentació que es fa en el món del futbol? A Cristiano Ronaldo la seva parella, Georgina Rodríguez, li acaba de regalar un Bentley que val centenars de milers d’euros. Tu, en canvi, anaves fins fa poc amb un Smart de la teva mare.
— Ara vaig amb un cotxe que m’ha facilitat el club [riu]. Aquestes coses, aquesta ostentació, no et fan feliç. Quan era jove em deixava portar per aquest tipus de luxes, però em vaig adonar que estava molt perdut. Que cadascú faci la seva, però jo no vull viure la meva vida així. Sento que les coses que més feliç em fan són gratis. Vivim en un món capitalista, molt enfocat en comprar i comprar i tenir més i més coses, però això no et porta enlloc. Si ja tens un cotxe, per què en necessites deu?
¿T’incomoda sentir-te partícip del negoci i la bombolla que suposa el futbol?
— No m’incomoda perquè jo també he estat en aquesta posició. Estem en un ecosistema que no t’ajuda a sortir d’aquí. Hi arribes jove, entres en un vestidor on veus moltes coses que valen molts diners i tu també les vols tenir per sentir-te part d’aquest ambient. El primer que vaig fer quan vaig aterrar a un vestidor amb professionals va ser comprar un necesser Gucci, com tenien molts dels meus companys, però ja fa molts anys que me’n vaig desfer. Entenc que això passi perquè ho he viscut, però penso que els futbolistes estem perdent la relació amb l’aficionat. Hi ha moltes coses que ens separen de la gent i això abans no passava. Som molts els jugadors que venim de famílies humils, que no teníem res. Els futbolistes estem deshumanitzats, en una bombolla.
Has parlat de la deshumanització del futbol i el capitalisme. ¿Això fa que juguis amb una pinça al nas o que pensis que el futbol ha perdut autenticitat?
— El futbol ha de ser autèntic i per als aficionats, accessible a tothom. Els estaments també haurien de pensar en els jugadors, humanitzar-nos. Al final acabarem jugant 200 partits per temporada! Això també ens estressa i se’n parla poc, perquè tenim un contracte i l’hem de seguir. No direm que som esclaus, però depenem del que pensen les organitzacions. Sí, me’n podria anar a jugar a un equip de Segona Catalana, però el futbolista el que vol és jugar al màxim nivell. Soc crític amb la situació del futbol modern perquè cada cop hi ha més distància amb l’aficionat de tota la vida.
¿Has mirat el Mundial de Qatar? Vas ser molt crític amb l’organització per la mort de 6.500 treballadors durant les obres. ¿Han faltat missatges de més futbolistes en aquest sentit?
— No, no he vist cap partit. I sí, han faltat missatges, però cada cop m'adono més que serveixen de poc. Jo vaig criticar el Mundial, però al final s’ha acabat jugant i moltíssima gent l’ha mirat. Les paraules no valen per a res si no hi ha cap mena d’acció. Nosaltres som treballadors i si volem jugar al màxim nivell hem de seguir unes normes. Sí que m’agradaria veure una mica més d’activisme per part dels jugadors, però entenc que també és difícil.
¿Has conviscut amb algun futbolista que sigui gai o bisexual i que, per por, hagi aparentat normativitat? Per què el 2022 encara no hi ha hagut cap futbolista o exfutbolista important que hagi sortit de l’armari en públic?
— No, amb cap, i és molt estrany. No he tingut la sort de compartir vestidor amb algú que hagi expressat obertament que fos homosexual o bisexual, ni que fos només de portes endins al vestidor. En aquests aspectes, el futbol va molt per darrere, però també penso que és una mostra de la societat. El futbol sempre ha sigut molt masclista. Fins a finals dels 90 les dones no podien estar a les llotges dels estadis. Encara que hi hagi alguns progressos en la societat, crec que la figura del futbolista masculí encara està lluny de ser sana. Amb el tema del racisme també anem per darrere.
Abans del Mundial vam veure molts jugadors brasilers significar-se políticament. La majoria amb Bolsonaro. ¿S’han de posar en temes polítics els futbolistes? ¿Us correspon?
— Ens correspon fer el que desitgem. El problema és que sempre hem estat capats de fer-ho. Hi ha diferents punts de vista: al Brasil, uns estaven amb Bolsonaro, els altres amb Lula. És normal que hi hagi diversitat. Mentre un sigui conscient i tolerant, penso que és sa que hi hagi debat. Els futbolistes ens hem de poder posicionar, però si transmetem opinions, han d’estar fonamentades. I m’agradaria que fos des de la comprensió i evitant postures egoistes.
Molts dels futbolistes que donen suport a Bolsonaro és perquè, des de la dreta, ofereix una política fiscal més beneficiosa per a les grans fortunes. Altres esportistes fixen la seva seu fiscal en països com Andorra o Suïssa. ¿Et sents identificat amb això?
— Gens. Els futbolistes som les persones que més impostos hauríem de pagar. Jo vinc d’una família en què hi havia mesos que havíem de fer mans i mànigues per poder menjar. Continuo vivint amb gent així, amb amics, amics de la família. Tothom vol guanyar més diners per estar més còmode, però amb el que jo guanyo crec que has de mirar ja no només pel teu entorn, sinó per la societat, on hi ha situacions molt precàries. Els futbolistes estem en una posició molt privilegiada. Ens ho hem treballat i hem fet molts sacrificis, però hem de ser conscients del que tenim, d’on venim i hauríem de ser els primers a voler ajudar a l’estabilitat de la nostra societat. Però entenc que hi hagi companys que puguin pensar diferent.
Per tant, et consideres un futbolista d’esquerres?
— [Riu]. Sí. No tinc res a amagar. Per a mi el més important és que hi hagi una societat que vagi cap endavant, que vulgui compartir i que ens ajudem els uns als altres. També és cert que em sento una mica apolític perquè em costa trobar una afiliació que de veritat cobreixi tot el que vull englobar com a persona.
T’agradaria que Catalunya fos un estat independent?
— El referèndum em va agafar a Londres. La meva opinió sobre aquest tema és que en el món en què vivim, tan globalitzat com és, per a mi no té cap mena de sentit posar barreres. Entenc tots els sentiments. Jo soc català, vaig néixer a Catalunya, però també soc espanyol perquè els meus pares són de fora de Catalunya. Defenso un món global en què tothom sigui lliure per moure’s i sentir el que vulgui.
Com construeixes la teva ideologia? Premsa, llibres, podcasts, xarxes socials...
— M’agrada llegir la premsa. També escolto la ràdio cada matí quan vaig a entrenar. Parlo molt de política amb el meu pare i miro de tenir converses importants amb els meus amics, i no conversar sobre el temps que fa. M’agrada quedar amb la gent als vespres, després de treballar, i parlar sobre el que passa fora de la nostra bombolla de futbolistes. Vull saber com viu la gent el seu dia a dia.
Fas algun tipus de teràpia? Vas al psicòleg?
— Sí, des de fa sis anys. I ho recomano, esclar. Aquest estigma ha quedat obsolet i no té sentit. Ha hagut de venir una pandèmia per adonar-nos-en i encara hi ha gent que ho nega. Has d’estar bé per dins igual que ho intentem estar per fora. I és un camí que no s’acaba mai, ja que sempre pots millorar.
La moda és part de la teva vida, però fa dos anys que no compres roba nova. Com inicies aquest procés?
— Vaig fer el clic quan em vaig passar a la dieta vegana. Després vaig ser conscient de com em movia, vaig canviar-me al cotxe elèctric i vaig començar a reduir plàstics. Tot això ho vaig anar introduint a partir de la gent que vaig conèixer quan vaig canviar de dieta. El més difícil va ser la roba, que m’encanta. Pot sonar superficial i segurament ho és, però per a mi està lligada a l’art i a la meva identitat. Em vaig adonar, però, que havia de ser coherent. No podia fer els ulls grossos. Va arribar un moment en què construir la meva identitat a través de la roba no era ni tan sols saludable, així que em vaig treure un pes de sobre. De consciència, però també de roba, perquè en vaig vendre i donar molta. Avui aprecio molt més la que tinc.
Per què no era saludable?
— Perquè és com una bola de neu. És impossible estar a l’última. No té sentit comprar-te una peça de roba i posar-te-la només un cop. La roba té una funcionalitat més enllà de l’estètica. T’ha de durar i has de teixir una relació amb ella. Com aquells pantalons que t’has posat mil vegades i que tot i tenir forats et continuen encantant. Això és el que hem de fer amb totes les coses. Abans se n’espatllava una i l’arreglaves. Ara te’n compres una altra per Amazon. Jo tenia una bici i em costava més arreglar-la que comprar-ne una de nova. Però jo volia la meva, no en necessitava una altra.
Wallapop és la teva app preferida, per tant.
— No saps quants amics hi he fet, allà [riu]. Està molt bé. Potser aquest Nadal la teva tieta et regala una cosa que no faràs servir i que algú altre necessita...
Amb aquest discurs, sent futbolista de primer nivell, és impossible no caure en contradiccions. La samarreta que has de portar, les botes que has de dur...
— Sí, faig el que puc. Per no fer segons què, hauria de deixar de ser futbolista. I si deixo de ser futbolista renuncio al que m’ha fet lluitar durant tant de temps i també a la plataforma que em permet fer aquesta entrevista o tenir un altaveu. Jo no em prenc gaire seriosament, però alhora crec que en el món del futbol calen més persones que parlin el meu idioma, que reflexionin sobre segons quines coses. Jo sempre intento gastar les botes fins que s’estan a punt de trencar. I miro de prendre decisions personals amb consciència. Per exemple, molta gent em diu: “Vas a jugar partits en avió privat”. I què faig si el meu equip juga cada tres dies? ¿Viatjar en cotxe i perdre’n dos?
Però alguna incoherència a nivell personal has de tenir. Tens un iPhone? Menges pernil?
— Pernil, no [riu]. A veure, no soc perfecte. Ningú ho és. I no cal ser-ho. L’important és intentar fer les coses de la millor manera, respectar els valors propis. Si un dia agafo un cotxe de gasolina serà perquè no tinc cap més remei. Amb un d’elèctric, que té una autonomia de 400 quilòmetres, potser em quedo tirat si vaig als Pirineus. Jo ho intento, però si el meu entorn no em deixa… Arribarà un dia que hi haurà prou demanda i sí que podré.
És més fàcil ser ecofriendly si tens cert nivell econòmic?
— Totalment. És un tema d’oferta i demanda. És car comprar-se un filet de carn vegetal al supermercat perquè molt poca gent en vol. Però com més persones en comprin, més accessibles seran.
Què series si no fossis futbolista?
— Alguna cosa relacionada amb l’art, com l’escultura o la fotografia.
Vas al cinema sovint? Quina és l’última pel·li que hi has vist?
— Cada cop m’agrada més el cine, però ara fa temps que no hi vaig. L’última vegada va ser per veure-hi Alcarràs, que és un peliculón. I això va ser quan vivia a Sevilla. I de sèries i televisió ara fa temps que no en miro.
Ets més de Rosalía o de Manel?
— Soc molt de Rosalía, però també soc molt de Serrat, per exemple. M’agrada molt la música de la nostra cultura. Combino música contemporània amb música clàssica o la que podien escoltar els nostres pares.
Quin és l’últim llibre que has llegit?
— Matar un rossinyol. Crec que és important llegir-lo avui. Ara m’estic llegint Men who hate women, que parla de les subcultures del masclisme, de la desinformació i de la pseudociència que ens fa necessitar tant un psicòleg.
Quin propòsit o desig de Cap d’Any té Héctor Bellerín?
— Guanyar la Lliga és un bon propòsit [riu].