Futbolistes que ploren
Just després de coronar-se campió d’Europa, encara en calent, Álvaro Morata tenia un reconeixement públic per Andrés Iniesta i Bojan Krkic. Morata ha patit i continua patint molt les crítiques ferotges que arriben contra ell i la seva família. Fins al punt que va estar a punt d’engegar-ho tot a dida i tirar la tovallola.
L’ajuda de dos futbolistes que van patir també problemes de salut mental com Iniesta i Bojan va permetre-li sobreposar-se a les adversitats, protegir-se de les crítiques i anar a Berlín. Precisament, fa tot just uns dies Bojan reflexionava sobre l’ansietat que va patir quan començava a despuntar al Barça i que va fer que rebutgés participar en una Eurocopa. El lleidatà va passar mesos sencers marejat, sobrevivint a base de Trankimazin, portant gairebé en solitud el seu sofriment. I quin va ser el relat dominant aquells dies? Que Bojan era dèbil i no servia per al futbol d’elit.
Els futbolistes són ídols. Superherois. A vegades els situem en l’altar de les divinitats. Moltes nenes i nens voldrien ser jugadors professionals quan siguin grans. Són referents. A més, es guanyen molt bé la vida. Alguns són milionaris. Això comporta que molta gent aboqui tot el seu odi i frustracions sobre ells. Com que viuen amb ostentació i són personatges públics, tot s’hi val. També des dels mitjans, que massa cops confonem crítica –sana i necessària– amb visceralitat i bilis. Com els agrada vomitar rancúnia i ràbia a alguns que mai haurien de tenir una tribuna pública.
Tanmateix, com ens ha recordat Morata, els jugadors poden ser vulnerables. Els milions no et fan impune al patiment. La seva cuirassa es pot esberlar com la de qualsevol altra persona. Abans d’acarnissar-nos sense compassió amb ells pensem quantes vegades ens equivoquem nosaltres cada dia. Abans de les nou del matí jo ja n'he perdut el compte.
El dolor i l'angoixa que va compartir Morata contrasta amb l’alegria i gairebé inconsciència del jove Lamine Yamal. El nen de 17 anys arribava a l’estadi on disputaria la seva primera final com si anés a jugar un partidet amb els seus amics de Rocafonda, escoltant música amb els auriculars mentre cantava la lletra de la cançó. A Yamal la pressió li rellisca. Com a tants altres. Però que un nen prodigi com ell es prengui el futbol –i la vida?– d’aquesta manera no impedeix que molts altres companys seus de professió pateixin per la seva salut mental. Parlar-ne amb naturalitat és un primer pas. Si Iniesta i Bojan no s’haguessin obert en canal, Morata mai hauria aixecat el trofeu de l’Eurocopa.