Gerontocràcia o revolució

És una sorda i eterna lluita pel poder, és la història de cada família. Els menuts de la casa ho assagen amb tímides malifetes; els adolescents s’atreveixen amb crits i imponents barrabassades; amb els anys, la subversió i l’arraconament dels més grans ja es fan sense apujar el volum ni esquinçar-se la roba. 

El combat entre joves i vells, a cada casa, a cada oficina, a cada consell d’administració, no és un espectacle edificant ni una experiència plaent. És una forma de violència que passa, per poc i no sempre, els filtres del que socialment trobem acceptable, i reflecteix, amb tota exactitud, allò en què s’han convertit els clàssics en l’últim trienni. 

En efecte, quan demà tornin a col·lisionar el formidable cinisme del Madrid amb el benintencionat i espasmòdic joc del Barça, el que estarem vivint serà un nou xoc de generacions. Permetin-me que els en doni detalls. Des que Pedri va arribar a la catalana terra hem viscut sis clàssics, amb un resultat categòric: cinc victòries blanques i una de culer, en un nefast balanç que queda mitigat pel 0-4 al Bernabéu del març de l’any passat. Aquella golejada també ajuda a maquillar el resultat global d’aquest trienni: guanya el Madrid per 13 a 10. 

Com és, que la diferència ha estat tan gran? Ras i curt: perquè s’ha enfrontat un equip fet amb un equip per fer. Perquè hi ha aquella expressió: homes contra nens. Perquè ara fa un any Kroos, Casemiro i Modric fregaven en la batalla del mig camp, l’única que importa, el centenari (97 anys els contemplaven), mentre que Gavi i Pedri junts amb prou feines sumaven l’edat que té ara Modric. 

I sí, en partits d’aquesta tensió calen cames i energia, però l’experiència compta molt, i no només la individual, sinó també la col·lectiva. Malgrat que la impressió de l’últim trienni és que el fet biològic situarà el Barça per sobre del seu arxirival, això no acaba de passar i la trista fórmula de ciment i contracops que proposa l’equip més guanyador del planeta ha deixat pel camí un rastre de Lligues i Champions. Convé recordar que, l’únic cop que s’han trobat tots dos aquest any, els de Xavi van encaixar un contundent 3-1.

¿Hi ha esperances, en el xoc saudí d’aquest diumenge? I tant. Sempre hi ha un dia que el patriarca perd una cursa, primer, i al dominó, després, i una discussió, per acabar. Però perquè això passi, els joves ho han de voler molt, ho han de merèixer encara més. En el clàssic, mirem-nos Gavi i mirem-nos Pedri. I contemplem si ens mereixem, per fi, la caiguda d’aquesta gerontocràcia.