"No soc un gran corredor, però m'apassiona el que faig"

BadalonaGairebé tothom coneix Kilian Jornet. La seva vida, les seves fites a la muntanya i el seu gran palmarès el precedeixen. L'última medalla que es va penjar va ser fa tot just una setmana a la Salomon Ultra Pirineu, al completar els 100 quilòmetres en poc més de deu hores. Com ell n'hi ha pocs; per no dir cap. És l'excepció que confirma la regla, el corredor en què molts es volen emmirallar. Les seves fites són reconegudes per tothom, però hi ha d'altres, com la del Gilbert, que també mereixen ser escoltades.

26 hores, 25 minuts i 22 segons. Més d'un dia sencer corrent sense descans. Així va arribar a Bagà Gilbert Nicasio (Badalona, 1971) per ser l'últim corredor a travessar la línia de meta de l'Ultra Pirineu. "Quan vaig entrar a la recta d'arribada, hi havia tres balcons amb gent. Jo vaig començar a saludar als plens i als buits, a tothom [riu]", recorda amb nostàlgia. "Tu prepares moltes maneres d’arribar, però no tenen res a veure amb la que acabarà sent. Et ve molta gent al cap de cop i alguns no saps ni qui són. Jo vaig recordar la gent que em va acompanyar en aquells últims quilòmetres i que no van acabar. De cop i volta et trobes gent mullant-te amb cava, el director de la cursa parlant amb tu… I veus el penúltim allà al costat i penses: «Per 20 segons a tu no t’han fet aquesta festa i te la mereixes igual que jo»", confessa.

La cursa va ser molt dura, però la preparació prèvia mereix una menció a part. "El primer que s'ha de tenir clar és que tota la preparació que fas no t'assegura acabar la cursa. Conec molta gent que no es creien que jo pogués fer l’Ultra. En molts moments, de fet, crec que tampoc s'imaginaven que m'atreviria a apuntar-m'hi. Jo soc un corredor com la resta; no soc un gran corredor, però el que sí que soc és una persona a qui li agrada el que fa. M'apassiona aquest esport, el gaudeixo molt, i l'única cosa que em venia de gust era estar més de 24 hores a la muntanya corrent i preparar-me per fer-ho", relata amb la seva medalla penjada del coll i l'ampolla de cava buida al costat. El Gilbert pateix la malaltia de Crohn i, tot i que és asimptomàtic, pren una medicació que li baixa les defenses i ha de vigilar.

Gaudir per fer gaudir

Amb els ulls vidriosos mirant el Pont del Petroli, on va començar a córrer, el Gilbert reviu els moments més màgics d'una cursa que portarà sempre al cor i a la memòria. "La sortida és brutal. Havia vist mil vídeos i imatges, però des d’allà dins és bestial. Se't posa la pell de gallina. En realitat tu no vols sortir. Et vols quedar allà, que acabi la cançó de l’últim mohicà, veure com la gent surt i la seva cara… Jo estava gravant i estava plorant", recorda. A partir d'allà, amb tota l'adrenalina recorrent el seu cos, quedava afrontar els cent quilòmetres, amb més de 6.600 metres de desnivell, per tornar al punt de partida.

"S'ha d’anar avituallament a avituallament. No pots pensar que et queden 80 quilòmetres, si no és impossible. Jo tenia els meus punts on m’esperava la meva gent i això era una motivació. Una de les més grans era a Gósol, on estava esperant-me la truita de patates de la meva dona [riu]. Mentre baixava ja l’estava imaginant i em donava forces", reconeix. Després de més de 15 hores, va començar a fer-se fosc. Tocava córrer de nit, lluitant contra la foscor, les pors i la soledat. "Mentre hi ha temps, es pot fer, pensava. Vaig patir molt per arribar als últims avituallaments. Jo, de debò, veia que no hi arribava. Vaig començar a córrer saltant entre les pedres, per l’aigua… Estava plorant perquè em veia fora". Però hi va arribar.

A Bagà, la festa que l'esperava era digne d'un campió i, el més important, hi havia tota la seva gent esperant per veure'l travessar la meta que tants patiments i esforços li havia costat. "Veure la seva cara de felicitat i de satisfacció va ser molt bèstia. El meu fill em va preguntar: «Aquesta medalla on la guardaràs?», i jo li vaig contestar: «Aquesta medalla és per a tu»", explica amb els ulls plorosos. "Vam passar un any molt difícil l'any passat. Per a mi, donar-li la medalla era perquè s'adonés que, si un s'esforça, és fàcil que les coses surtin. Tenia pensat regalar-li per demostrar-li que molts cops l'esforç et porta a l'èxit; no sempre, però si no ho lluités segur que no ho aconsegueixes".