El Girona col·lecciona gols i rivals de Champions, però també envia una advertència

GIRONAVa ser tornar a Montilivi i esvair els dubtes el Girona, que s'ho va passar pipa golejant l'Osasuna (4-0). Tot, sota el segell de Míchel, a qui li han fet miques la plantilla però no el seu olfacte per detectar solucions. Més pacient que l'entorn, que ja s'havia posat nerviós, continua modulant el sistema amb les noves eines que té. Peces que, tal com s'ha vist, també saben jugar bé a futbol. Míchel és un gran entrenador.

L'agost esgota les seves hores, sí, però a Montilivi semblava el 6 de gener, el dia en què tot infant no pot ni dormir esperant els Reis d'Orient. El sorteig de la Lliga de Campions va absorbir el bateig a l'estadi. Durant l'escalfament, drets o asseguts als seus seients, la gent tenia el mòbil a la mà, refrescant les aplicacions. O amb els cascos posats, escoltant qualsevol retransmissió. Preguntaven al del costat que com ho veia o enviaven missatges a la parella amb una bandereta i un avió, perquè s'anés fent a la idea. Va ser una estona curiosa i divertida. Però sobretot molt sentida. Tothom recordarà què feia mentre se sortejava la primera presència del Girona a la Champions.

L'elecció dels rivals va ser feta a mida, com si els mateixos aficionats els haguessin escollit. L'speaker anava cridant els noms per megafonia, entre les ovacions d'un públic que se'n feia creus, de veure l'escut del seu equip, el Girona, al costat del Liverpool en el videomarcador. És inimaginable comprovar de quina manera impacten certs fets en les persones. La felicitat que es respira quan algú parla d'aquest tema és de les coses més grans que s'han viscut mai a la ciutat; a l'altura del primer ascens a Primera, que a Girona es va viure com quan l'ésser humà va trepitjar la Lluna. Segurament perquè ho comparteixen. Tothom coneix algú que està involucrat en el Girona, sigui un familiar o un veí d'un conegut que amb prou feines t'interessa. I això no passa a tots els clubs, només en els petits. Que potser no aixequen títols, però transmeten una màgia especial que els grans no tenen ni en els somnis.

Aviat ho descobriran el Liverpool, l'Arsenal, el Feyenoord i l'Slovan Bratislava, que visitaran la ciutat, i el PSG, el Milà, el PSV i l'Sturm Graz, els quatre desplaçaments dels gironins en aquest nou format, el calendari del qual se sabrà dissabte. Sembla mentida que després de passar-se mitja vida visitant camps de sorra, el Girona s'enfronti a campions d'Europa, rebi dos gegants de la Premier i visiti els milionaris del PSG i el mític San Siro. Pels Països Baixos tampoc s'hi estarà pas malament, i les dues ventafocs també són temptadores. Li ha tocat la loteria, al Girona. I ja cal que ho gaudeixi, perquè el més probable és que no li torni a passar.

Quatre golejadors diferents

I mentrestant a Montilivi es jugava un partit amb certa pressió per als de Míchel, que encara no havien guanyat. Passada l'eufòria continental, que durant una colla de minuts va coincidir amb el duel –una idea brillant–, el Girona va anar per feina. Bryan Gil va liderar els principis ofensius. El seu gol, aprofitant un servei de Tsygankov, va ser el premi a la insistència.

S'ampliaria en un inici de segona part contundent. Tsygankov, el més llest de tots, va caçar una pilota morta per segellar una tranquil·litat gairebé definitiva. Gran resposta de l'equip després del toc d'atenció de Míchel en la prèvia, quan va assegurar que no li agradava el negativisme que veia en l'entorn, perquè no estaven malament. És fàcil acostumar-se a l'excel·lència. De fet, un dels futbolistes més assenyalats, Abel Ruiz, va espolsar-se el mal rotllo clavant una fuetada per l'escaire i Stuani va recordar que només hi ha una llegenda. L'avís és clar: els dubtes, ben lluny.