El Girona comença a tenyir el 'play-off' de color blanc-i-vermell (1-0)

GIRONAFa dies que els jugadors, entrenadors, directius i aficionats del Girona reben missatges de WhatsApp, mig de broma, mig seriosament, en què es poden llegir perles com ara “Potser sí que pujareu”, “Carai com esteu, heu tornat a guanyar”, o “No et facis gaires il·lusions, que al final ja saps què passa”. Qui no bromeja és aquest equip, que va assolir la cinquena victòria consecutiva contra l’Sporting (1-0), tot un rival directe, es fa fort al cinquè lloc i agafa un marge de tres punts respecte al setè. Sisplau, que la ratxa no s’acabi mai.

La confiança de Francisco en el vestidor és il·limitada i parteix d’una premissa molt bàsica, però que no sempre es compleix: juga qui s’ho mereix, ni més ni menys. Només així s’entén que repetís alineació per tercera jornada seguida, mantenint el juvenil Arnau a l’eix defensiu tot i la presència d’un futbolista amb jerarquia com Bernardo a la banqueta. De valent n'és una estona, aquest entrenador, que s’ha encarregat de contagiar personalitat a un equip que va sortir a mossegar, esperonat pel mosaic i el suport del Jovent Gironí, que com és habitual s’ha acostat a l’exterior de l’estadi, disposat a alimentar les seves opcions de play-off fins a l’infinit. A més, la dinàmica positiva ha aportat confiança, un actiu que pot permetre desequilibrar balances.

Abans del minut cinc, Stuani ja havia aconseguit realitzar una jugada individual que Javi Fuego ha rebutjat a la cantonada quan Bárcenas es disposava a rematar. La intensitat blanc-i-vermella era immensa, però al davant no hi tenia un rival qualsevol. L’Sporting va contestar en una acció de Djuka rebutjada per Juan Carlos amb els peus. El ritme, altíssim durant els primers minuts, era digne de les expectatives. Com els nervis, però això no toca perquè cadascú sobreviu com pot. El Girona ho va fer gràcies a una feinada al mig del camp, actiu i encarregat de gestionar l’amplitud d’un camp que per moments es va fer petit.

En diuen justícia

Couto i Franquesa van ser dues bales; Cristóforo, una escombra, i Monchu i Gumbau, lloada sigui la seva millora. Centrar-se en noms propis, però, condueix a l’error: el col·lectiu va estar esplèndid. Cas a part Arnau, providencial en un tall a Manu García després que Djuka es desfés de mitja defensa, en un contraatac. Aquest era el gran perill dels asturians juntament amb la pilota aturada, mentre els gironins enviaven senyals: la va tenir Stuani a les acaballes de la primera part, però el xut va marxar fora. També Bárcenas, que es va trobar Mariño. Però el Girona, tocat per una vareta màgica, va foradar les xarxes a la tercera, amb una rematada de Juanpe després d’un rebuig del porter a una falta de Monchu. En diuen justícia.

L’Sporting va fer un petit pas endavant, amb una ocasió de Djuka. Normal, no podia estar-se tot el partit a la cova i es veia per sota en el marcador. Els homes de Francisco, cada cop més madurs, no van tremolar. Si tocava aturar el joc, s’aturava. Si calia accelerar, s’accelerava. Sense esquerdes i solidaris al darrere, van ser un senyor equip, incrustats en una fortalesa que riu-te’n de la muralla de la ciutat. Monchu va avisar en una acció tova i Stuani no va arribar per poc a una centrada de Franquesa. Montilivi volia el segon gol, el desitjava; però va haver de contenir la respiració en un cop de cap de Babin i en un travesser d’Aitor amb Juan Carlos venut i tothom tapant-se els ulls. No passa res, en aquest club és un costum. Al que ningú estava acostumat, però, és al fet que tot anés tan bé.