El Girona converteix en fets els bons propòsits (2-0)

GironaRefer-se de qualsevol desgràcia porta el seu temps. Sobretot si els bons moments han sigut els millors moments de la teva vida. Però de mica en mica tot torna a lloc. Encara que sentir el mateix sigui impossible i que les condicions no tinguin res a veure. El Girona, per fi, comença a oblidar el tràgic descens. No hi havia res de bo en continuar plorant. Perquè l’amargor amb què afrontava les setmanes es reflectia, jornada a jornada, sobre el terreny de joc. Ara torna a ser feliç. O com a mínim, ho dissimula molt bé, què és tant o més important que ser-ho. La victòria contra la Ponferradina (2-0) comprimeix encara més la classificació: el Cadis, líder des de fa mesos, va tornar a perdre i és a només 7 punts (la distància, des de la jornada 7, sempre havia sigut més gran); el Saragossa, en posició d’ascens, és a 3 punts però rep el Deportivo; l’Almeria, que va empatar, és a 2 punts, i l’Osca, que visita Vallecas, és a 1 punt.

I això que no hi havia Cristhian Stuani. Però sí Brandon Thomas, la novetat en punta d’atac i el jugador encarregat de convertir en fets els bons propòsits dels gironins. La sortida dels homes de Pep Lluís Martí, que ja coneixien les patacades dels seus principals rivals a la Lliga, va ser impecable, allargant la intensitat que els ha portat a estar cinc setmanes invictes i a sumar 11 dels últims 15 punts. Que l’equip arribi als mesos en què tot es decideix abraçat a aquest estat d’ànim és una notícia que tothom hauria signat no fa ni un mes, quan l’ascens era a 11 punts i tot eren males cares.

Montilivi, que si d’alguna cosa entén és d’alts i baixos, també percep la transformació positiva d’un conjunt que va ser tan superior que va arribar al descans amb el partit tancat. Ja tocava, una mica de tranquil·litat. Els dos gols, això sí, van arribar gràcies a dos regals. El central Son va fallar en el primer, perquè va estar desencertat en el tall a una assistència de Brandon que havia quedat curta i que va tornar a caure en el davanter mallorquí, que va poder refer-se de l’error. I René, porter blanc-i-vermell l’any de l’ascens a Primera, va fallar en el segon, perquè se li va escapar una pilota que Borja García tan sols va haver d’empènyer, a porteria buida, al fons de la xarxa.

La segona part va ser un tràmit en què no va passar res, però el millor de tot va ser l’autoritat amb què el Girona ja havia superat a la Ponferradina, un club amb objectius ben diferents. Asier Riesgo va tornar a deixar la porteria a zero; la defensa no va patir cap perill; el mig del camp, format per Àlex Granell i Gerard Gumbau (Rivera, el pivot defensiu, va entrar en la segona part), va controlar el joc amb comoditat, i l’atac es va buscar prou bé les garrofes tenint en compte que no jugava Stuani, sense el qual no es guanyava un partit des del novembre del 2018. Si mantenen el to, sobretot a l’estadi, que encara ha de rebre el Cadis, el Saragossa i l’Almeria, no hi haurà ningú que no els consideri, de manera real, candidats a tot. Fer-ho possible només depèn d’ells mateixos.