El Girona i per què increpar Rafa Benítez

És desembre i el tió ens contempla, sonen discos antics de Manel i què hi farem, els catalans estem tendres. És sota aquest peculiar prisma emocional que molts ens hem plantejat les nostres filiacions i ens hem preguntat si no seríem capaços de fer-nos seguidors del Girona. 

I és curiós, i és trist, la resposta cau com una destralada, és un categòric no. És sabut que els nens i els borratxos diuen la veritat, i res s’acosta més a la realitat futbolera que aquestes dues paraules, així que hem d’assumir que la resposta és sincera. Perquè un no es fa d’equips de futbol; de fet, la simple qüestió, el dubte, el plantejament són en si mateixos lamentables, immorals. 

Sí que podem admirar el Girona, com hem gaudit de seleccions que anaven d’oranje, i alguna canarinha, i l’heroic Leicester, i el Deportivo de la Corunya de fa tants anys i aquí i allà diferents artefactes futbolístics que durant un temps han estat factories d’espectacle. Esclar que podem alegrar-nos que al Girona li vagin bé les coses, de la mateixa manera que vibrem amb tot el que fa Guardiola, allà on sigui.

Hi ha una altra cosa que podem fer per aquest equip innocent, de blanc-i-vermell, on tots es toquen i es mouen, que va a l’espai i juga al peu, d’aquesta simfonia que governa un futbolista d’Ulldecona i que té com a arma secreta un humil lateral esquerre. Sí, en efecte: podem insultar, bescantar i dedicar terribles malsonàncies a Rafa Benítez, entrenador del Celta. “Tenen bon entrenador, bons futbolistes i un suport per darrere que fa anys que és una evidència –va dir l’entrenador madrileny–. Pel que fa als diners i al límit salarial, tenen un suport”, va reblar. 

Ai, Rafa. S’ha de ser mal company de professió, pitjor amant del futbol i grotesc pocavergonya per referir-se als calés per explicar el projecte del Girona. El Girona, que aquest estiu va perdre el seu millor central, Bueno, la seva pedra de toc, Oriol Romeu, el seu millor driblador, Riquelme, i el seu killer, el Taty Castellanos. S’ha de tenir olímpica barra per parlar de diners a l’hora d’explicar els èxits d’un equip que a l’estiu va fitxar el desconegut Dovbyk per 7,5 milions, i que va recórrer a un exèrcit de cedits i descartats per configurar l’onze. 

Cada èxit del Girona s’ha d’aplaudir pel paladar i el gust del bon futbol, però no ens oblidem, tampoc per Nadal, del renec contra Benítez, que en l’any del centenari del Celta ha signat la proesa de plantar-se a la jornada 17 amb dues tristes victòries: fum, fum, fum.