Paulo Gazzaniga: "Som el Girona, sí, però mirem la classificació i somiar és inevitable"

GIRONADesbloqueja el telèfon i obre la biblioteca d'imatges. Hi té totes les captures de les jornades de Lliga en què el Girona s'ha posat líder de Primera. No cal que Paulo Dino Gazzaniga (Murphy, Argentina, 1992), porter, fill de porter i germà de porter, les busqui a internet per poder-les conservar: la seva gent ja les hi envia. "És una passada, en rebo un munt d'iguals a cada partit". Avui dilluns, contra l'Athletic Club a Montilivi, els blanc-i-vermells, l'equip de moda del futbol europeu, buscaran recuperar la primera posició després del triomf del Madrid contra el Cadis (21 h, GOL).

Onze victòries, un empat i una derrota. Teniu l'admiració de tothom pel què i pel com. Ho has assimilat, tot plegat?

— Ja no és una anècdota, que el Girona sigui el líder. És una certesa. Hi ha molt de treball al darrere i quan et veus al cim sents que les hores de feina i el patiment han valgut la pena. És molt bonic, molt. Perquè mirem la classificació i el nostre nom és el primer que hi surt. Estem sentint un munt de coses. Ens fa somiar, això. També hem de ser realistes perquè som el Girona, esclar, però somiar és inevitable.

¿Has fet alguna cosa especial amb les classificacions?

— Les tinc totes al mòbil i no penso esborrar-les. Mira, aquesta és la primera, quan només vam ser poques hores líders perquè després jugava el Barça i va guanyar (23 de setembre, jornada 6). I aquesta, aquesta, quatre dies després, quan remuntem a Vila-real i ells punxen a Mallorca. Aquí sí que ja som primers tota la nit (27 de setembre, jornada 7). I les últimes, amb la relliscada del Madrid. Aquí ho tinc tot.

Qui ho hauria imaginat.

— Però si el Girona va primer no és perquè sí. Fa anys que es fan les coses bé, al club. Per això el projecte atrau, perquè funciona. Tot el que envolta el futbolista, des dels propietaris a la direcció esportiva, passant pel cos tècnic i els treballadors, és ideal. Després serem líders o no, perquè aquí manen els resultats. Ara se'ns dona tot, però el projecte és la clau.

¿Et fa la sensació que aquest moment és únic o es pot sostenir en el temps?

— Recordo bé la xerrada que ens va fer Míchel a l'estiu. Ens va dir que era complicat posar el comptador a zero i començar una altra vegada. Veníem de fer un any grandiós i no vam anar a Europa per un pèl. Però des dels amistosos que hem demostrat que volem ser-hi. És mèrit de tots. De Míchel, sí. I de molts companys, que estan a un alt nivell. Aquest rendiment ens reforça com a grup.

I us permet ser recordats, un altre estímul. Esteu aconseguint coses que cap altre Girona havia aconseguit mai.

— Sí, sí. La feina està encarada cap aquí, a fer història. Volem fer història. Estem a punt d'assegurar la permanència per segon any consecutiu, una fita desconeguda. Quan estigui tancada, a fer-nos grans. El club també està creixent. És especial fer-ho junts, amb molts companys que tampoc havien viscut segons quina experiència.

De conformisme, poc.

— No, i ara! No volem quedar-nos aquí i prou. Si podem, intentarem assolir coses importants. Però, repeteixo, cal continuar treballant. Fins i tot els jugadors que ara no participen gaire. Perquè si els veiéssiu entrenar, us adonaríeu que es moren de ganes de trepitjar el terreny de joc. No és fàcil entrar a l'onze, perquè està bastant definit darrerament, però apujar el llistó diari ens genera un grau més de competitivitat que ens beneficia.

Hi ha qui us vol restar mèrits dient que el City us injecta milions sense límits i per això sou a dalt.

— Estem bastant protegits, no fem cas del que opinen a fora. El que passa al Girona només ho sabem els que formem part del Girona. No entrarem en provocacions.

Coneixes bé Míchel. De fet, eres a la plantilla del Rayo en què es va estrenar com a primer entrenador [febrer del 2017, tercer tècnic del curs a Segona, on el Girona, amb Machín, acabaria pujant a l'elit].

— El que més em va impactar és que sigui tan pròxim als jugadors. És una persona molt honesta, que no et menteix i no parla de ningú d'amagat seu. Sap moure's dins el vestidor, i això per a qui mana és un gran valor. No deu ser fàcil gestionar tants caràcters. Sobretot, fer contents aquells que no participen tant com els agradaria. D'això també en parlem entre nosaltres.

A tu també et va tocar el rol de suplent, a l'inici.

— Aquí entra la mentalitat de cadascú, de voler sumar, de treballar de valent per fer-se un lloc a l'equip. Quan no jugues, costa no posar mala cara. I tant que costa! Però et deus als companys, que es mereixen un respecte. A casa, de petit, em van ensenyar que el respecte ho significa tot. Habitualment som egoistes i només ens mirem a nosaltres mateixos, però tenim un company que també s'esforça per tenir minuts. Certs valors no s'han de perdre mai.

En l'estil que practica el Girona, tan ofensiu, què es demana al porter?

— Que estigui endollat, concentrat, participatiu. Al principi em va costar voler la pilota. Si es repassen els vídeos, segurament es nota [rialles]. En l'origen, en la creació de la jugada, no em puc amagar, haig de ser valent. La sortida amb els peus, aquí, és important. Hi ha moltes situacions que no eren entrenables, com la pressió. El rodatge també m'ha permès aprendre més.

Sota els tres pals, tens una visió privilegiada del joc que desplegueu.

— N'estic gaudint moltíssim, fem un futbol molt atractiu. Arribem molt a la porteria contrària i per a l'espectador això també és agraït. Així que quan tenim la pilota, m'ho passo bé. Quan no, em fixo en les vigilàncies o les possibles pèrdues perquè, com que ataquem molt, algú es pot despistar. No ens podem permetre desestructurar-nos. I la meva obligació és espavilar qui calgui perquè estigui atent.

Esteu preparats per tornar a perdre?

— Tenim molta personalitat i ja no volem un punt: ens hem acostumat a voler-ne tres, que això no vol dir haver-nos acostumat a guanyar. Ens surt inconscientment i ho hem normalitzat. Quan arribi una derrota farà mal. Que ha d'arribar i ha de fer mal, eh! I com més allarguem la dinàmica guanyadora, més possibilitats hi ha de caure. Però l'important no serà la derrota, sinó què farem l'endemà. Perdre no ha de ser cap tragèdia. Ens hem de dir que no ha de passar res, si no guanyem, i anar a buscar el partit següent. Com fem sempre.