El Girona perd la por a sentir-se gran (2-0)

GironaCal tenir esperança i no perdre la fe, a la vida. Perquè si fa un mes el Girona no veia la llum, ara ja no té por de res perquè ha agafat confiança. Un doblet de Stuani contra el Fuenlabrada (2-0) significa fer un pas més en el seu retorn a Primera. Ja són cinc partits sense perdre, i Martí ha signat la millor arrancada de qualsevol entrenador a Montilivi en la LFP amb tres triomfs i un empat en quatre jornades.

Superat el terratrèmol que va suposar l’inici de Lliga i la destitució de Juan Carlos Unzué, l’arribada del balear ha portat aire fresc. Perquè encara que el joc no sigui brillant, com a mínim ha evitat mals majors. Ferit en el seu estat d’ànim, els bons resultats fan que l’alegria, de mica en mica, torni a envair el vestidor. I res millor que seguir retallant les distàncies amb la zona d’ascens, a només dos punts, per recordar que la competició no s’acaba fins a finals de maig i que no cal viure cada partit sentint que si no es guanya, el fracàs és absolut.

Fidel a la seva competitivitat, el Fuenlabrada ha mantingut el to que li ha permès ser la gran sorpresa de la Lliga. No hi ha res com la il·lusió, per creure’s capaç de qualsevol cosa. Amb el límit salarial més petit de la categoria, de 4 milions –el Girona en té 30, el més alt-, està demostrant que els diners no ho són tot. La iniciativa i la pilota han estat blanc-i-vermelles, però més enllà d’un parell d’intents de Gallar pràcticament no ha hagut de patir abans del descans. Arreplegats, esperant el seu instant, han intentat que passessin poques coses. Haurien pogut fer-la grossa si Oriol Riera hagués aprofitat una inoportuna relliscada de Ramalho, però el cop de cap del català s’ha perdut per damunt del travesser.

Martí, que ha introduït les novetats de Mojica, Gumbau i Stuani, és gat vell. Sap que els partits s’han de madurar, que la paciència és un element que ha de jugar a favor seu i no en contra. Com a Ponferrada, ha repartit galons a Samu Saiz mentre Borja s’ha assegut a la banqueta. Però Saiz, de qui s’esperen massa coses, s’ha trobat enmig d’un laberint del qual poques vegades ha pogut sortir. Gallar i Jairo, insistents però desencertats, tampoc oferien solucions. Sense velocitat, i amb Stuani poc participatiu, obrir la llauna passava per una acció individual que a la primera part tampoc ha arribat. De fet, el Girona no ha generat cap ocasió clara; un mal que no és el primer dia que arrossega. Complicat fer gol, així.

Borja marca les diferències

El descans ha reactivat un equip que en cinc minuts ha xutat tres cops però ha continuat veient la porteria petita. Les associacions entre Saiz i Stuani, sempre en inferioritat numèrica respecte als seus defensors, no han portat enlloc. El Fuenlabrada, que s’ha començat a animar, s’ha deixat anar en atac i Nteka ha enviat als núvols una rematada des de l’interior de l’àrea que ha fet emmudir Montilivi, que s’ha abraçat als canvis fets per Martí, que ja s’ho mirava amb cara de neguit, amb l’entrada de Borja García i Jonatan Soriano.

A la primera que ha tingut, Borja ha marcat les diferències, traient-se del barret una assistència cap a Cristhian Stuani, que, amb un deliciós retall, ha empentat al fons de la xarxa. El pitxitxi de Segona ha sentenciat amb el 12è gol del curs amb una rematada sense oposició i ocupa totes les portades, setmana rere setmana, però l’aportació de Borja és tant o més important que l’olfacte de l’uruguaià. Perquè quan el madrileny està encertat, el Girona és molt millor Girona que si no ho està.