El Girona rebenta les expectatives i es classifica per a la final (0-0)

GIRONAPer segon any consecutiu, el Girona jugarà la final del play-off d’ascens a Primera. Ha rebentat totes les expectatives possibles, carregant-se amb solvència l’Almeria a les semifinals. Va patir poc, a la tornada (0-0), i si ho va fer és perquè la memòria molts cops ens traeix. Ja tindrà temps de patir-ho en les dues pròximes setmanes.

La sortida no només va servir per enviar-li un missatge a l’Almeria, sinó que se’l va enviar a si mateix: en cinc minuts, sis ocasions. Algunes prou clares. Francisco va confiar en els mateixos homes; Rubi, en canvi, no. L'entrenador català va fer set canvis, resant perquè es produís la revolució. Però manava l’equip visitant, conjurat a estripar el passat. Entre Sylla i Bárcenas van tenir-ne tres, una centrada de Franquesa va estar a punt d’enverinar-se i Arnau no va estar prou despert en una pilota que es passejava per l’àrea. Posada en escena fantàstica per a un conjunt abraçat al seu criteri i que disposava de tres gols de renda. El ritme cardíac era suportable.

Ho podria no haver sigut quan Sadiq va agafar protagonisme. No era l’únic, però era el principal perill. Tampoc no es podia pretendre que no participés. Va començar a córrer, va aixecar el cap i va filtrar una assistència a Villar que el deixava sol. No podia ser, una altra vegada no. Tots tancant els ulls, ningú ho volia veure. Sort que Couto els va deixar oberts, es va creuar i li va fer que no amb el cap, que no hi hauria malediccions que valguessin. En tornaria a tenir una de prou important Villar, que fins i tot es va regatejar Juan Carlos. Sense angle va xutar fora.

Amo i senyor de l’eliminatòria

A l’inici de la segona part, l’Almeria va intentar intimidar amb un gol de Samú. El VAR el va anul·lar correctament, perquè era fora de joc i a sobre la bola no havia entrat del tot. El pols s’havia tornat a accelerar. Però el Girona, amo i senyor de l’eliminatòria, no va dubtar en cap moment. I que l’equip, que és qui juga, no s’espanti, és un bon senyal. Els homes de Francisco, que han arribat al play-off com avions, ho van tenir tot sota control i sempre van mantenir el cap fred. Els locals es van anar desinflant, conscients que no tenien res a fer davant d’un rival millor que va tornar a deixar la porteria a zero i que mai s’ha cregut més del que és.

Perquè no eren només paraules, quan deia a la prèvia que encara no hi havia res fet. És normal que els fantasmes sobrevolin les ments. A tots ens passa, sobretot quan en el passat has comès l’error de donar per fetes coses que encara no eren certes, un defecte que aquest Girona no té. Ara espera rival per a la final, possiblement el Rayo Vallecano –que disposa d’un 3-0 d’avantatge contra el Leganés–. I potser pujarà a Primera, o potser no ho farà. Però ha aconseguit un reconeixement més important: tornar l’esperança a una ciutat que ja no s’imaginava tenint una nova oportunitat.