Quan el Girona va rebutjar fer les Amèriques per "defensar la pàtria”

GIRONA“Com a espanyols, gironins i esportistes, el nostre lloc és a Espanya. De moment, a Girona, i més endavant on sigui requerit el nostre concurs. El deure que tenim ens obliga a estar a Espanya per acudir a la primera crida de la pàtria en perill. I com ho podríem fer si els nostres jugadors, en ser cridats a files, s’haguessin trobat a milers i milers de quilòmetres, a l’altre costat de l’Atlàntic i portant una vida regalada mentre els seus amics, les famílies i tots els espanyols, són aquí passant privacions i exposats a les contínues agressions dels feixistes?” Les paraules, recollides a Gerona CNT (un diari portaveu de l'òrgan confederal de la segona regió de la CNT a Girona d'informació i propaganda anarquista), són d’Antoni Buhigas, directiu del Girona l’any 1937. El club havia rebut una oferta temptadora per jugar sis partits a Mèxic, però la va rebutjar: s'havia de defensar la República.

Aquells eren temps difícils on la pilota va deixar de ser important. Sempre s’ha escrit que la projecció del Girona, que competia a Segona Divisió, va estar molt marcada per la guerra. Un any abans de l’inici del conflicte, l’equip blanc-i-vermell va ser campió del seu grup de Segona, però no va poder aconseguir l’ascens perquè va caure a la lligueta de promoció. A partir d’allà, tot (o gairebé tot) es va trencar. Molts futbolistes van marxar al front i se'n van endur els somnis d’una plantilla de la qual mai sabrem on podria haver arribat. El primer ascens a Primera no va arribar fins al 2017 i l'estiu passat es va assolir el segon. Aquest dijous, a Almeria (19 hores, Movistar LaLiga), l'equip buscarà un triomf que li permeti protegir la categoria. 

Manuel Mas i José Iborra 

El Barça havia fet les Amèriques buscant diners durant la Guerra Civil. Manuel Mas, un català que havia jugat a la secció de beisbol i vivia a Mèxic, havia orquestrat la gira. Com que l’èxit va ser descomunal, va tenir una nova idea: repetir l’operació. I el 20 de juliol del 1937 va escriure una carta al Girona. “Després de contractar el Barça, pel prestigi del futbol hispà, desitjaríem entrar en negociacions amb el Girona per celebrar a Mèxic sis partits amb equips locals els mesos d’octubre i novembre”. Per organitzar el viatge del Barça, Mas havia contactat amb el porter José Iborra, que en aquells moments jugava al Barça, però que havia jugat al Girona entre el 1933 i el 1935, quan va ser traspassat al club blaugrana per 15.000 pessetes en una operació amb Balmanya, Francàs i Trujillo. Fonts consultades per l'ARA expliquen que és possible que a la carta enviada al Girona Iborra també hi tingués algun paper, tot i que no s’ha trobat cap document que ho corrobori. Per cert, un cop a Mèxic el porter ja no tornaria a Catalunya. 

L’oferta que va rebre el Girona era de 9.000 dòlars i totes les despeses pagades. Estava tot planificat: el vaixell arribaria a Veracruz; a més, si duia figures de prestigi internacional com havia fet el Barça, podria oferir-los mil o dos mil dòlars més. Abans era possible incorporar futbolistes només per a determinats partits; de fet, era habitual. Per a la caixa dels gironins, l’ingrés en pessetes hauria significat assumir la nòmina dels futbolistes durant diverses temporades. Però el club va rebutjar l’oferta. En el fons tenia por de perdre encara més jugadors. “Hi ha un altre aspecte gens menyspreable i és que un cop lluny d’Espanya hauríem anat deixant els nostres jugadors escampats, tal com ha passat al Barça, sense poder-ho evitar els delegats del club que acompanyessin l’expedició, i llavors la responsabilitat hauria caigut a la junta”, explicava Buhigas.

Hi havia més motius. El Girona, que un curs abans havia participat en el Campionat de Catalunya de primera categoria –va quedar tercer, darrere l’Espanyol i el Barça–, en la Lliga Mediterrània –segon, novament al darrere del Barça– i en el Campionat d’Espanya Lleial que encara ara reclama el Llevant, el guanyador, estava a punt d'afrontar un nou curs en la màxima categoria catalana i aquests partits eren els que mantenien despert l'entusiasme de la gent: "El club viu de l'aportació dels socis i aficionats, ells permeten que es cobreixin totes les despeses que un equip professional representa en aquests temps. El sacrifici mereix una compensació en forma de partits a l'estadi. I com volen que marxem si ara disputarem un nou Campionat de Catalunya –encara que forçosament amb segones figures– i ens arrisquem a un descens?"

El Campionat de Catalunya començava el 17 d’octubre –la data proposada per a la gira de Mèxic– i el Girona el va tancar en cinquè lloc. Segons la memòria econòmica d’uns mesos abans, el club informava que “malgrat la disminució del nombre de socis en un 40%, s’ha pogut reduir el dèficit”. Llavors hi havia quatre categories de socis: de 10 pessetes, de 5, de 3 i d'1 pesseta. La cotització era mensual i es lliuraven uns segells de colors que s’havien d’anar clavant al darrere del carnet per justificar el fet d’estar al corrent de pagament.