El Girona i la Reial Societat provoquen que la gent s’ho passi pipa

GIRONAVa valdre la pena esperar tants dies sense futbol de Primera Divisió per gaudir de l’espectacle que van regalar el Girona i la Reial Societat (3-5). La moneda va caure del costat visitant, però podia haver guanyat qualsevol, perquè va passar de tot: ocasions, errors, alternatives i gols. Per als tècnics va ser una tortura, però per als espectadors, un plaer. Encara que els gironins s’enfadessin, perquè certs errors evitables els condemnen, una jornada més. Sent justos, haurien de tenir més punts dels que tenen, però aquest esport no va de justícia, va de fer-ho bé.

Això sí, els partits del Girona són apassionants. No hi ha dies sense aventures. I a Montilivi agrada, això de conviure amb els extrems: reacciona amb bogeria quan en quatre minuts remunta i es creu el millor del planeta, però també ho engega tot a pastar fang quan la superioritat del contrari és tan evident que es posa a xiular. Molt sovint es normalitza que aquest Girona, amb un pressupost que no té res a veure amb el de la Reial, s’endugui aquests partits. I posar segons quines expectatives potser és un error, perquè solen defraudar. Ja va passar l’any del descens i se suposa que s’hauria d’haver après que l’equip respon quan se li dona suport, no quan se l’abandona. De moment, el Girona mai ha estat en la zona vermella, i aquesta és una dada a la qual convindria donar valor.

Però benvingut sigui quan passa i els catalans s’imposen, lluint una rauxa capaç de silenciar l’olfacte golejador de Sorloth, el noruec que no és Haaland, però que va marcar un parell de gols i va enviar una ocasió al pal. El que va servir per avançar la Reial en un bon inici visitant i el momentani 2-2, a causa d’una tebiesa defensiva que el Girona hauria de corregir. Tret d’això, la intensitat blanc-i-vermella va expressar a la perfecció el sentiment que genera haver tornat a Primera i de llarg que va estar a l’altura. Només en quatre minuts va reaccionar al desavantatge, amb una canonada directa a l’escaire de Riquelme que mereixeria una crònica sencera, en una jugada en què va fer el que li va donar la gana amb la pilota, sotana inclosa, signant un dels gols de la temporada; i amb una rematada d’Arnau quan encara no s’havia paït l’empat.

Una defensa horrorosa

El Girona va tenir la victòria molt a prop, després que Taty Castellanos posés el 3-2 només sortir dels vestidors. Qui dominava eren els catalans, que van fregar el quart amb un xut de Miguel Gutiérrez massa fluix. Però si la defensa fa aigües, malament rai. La Reial, que d’ofici en té un tros, no va marxar del duel en cap moment i va abraçar-se a les errades d’un equip que ja n’està sumant massa. Va passar a València, Mallorca i Sevilla, per citar tres exemples, i es va repetir amb un gol de falta de Brais que no va saber rebutjar ningú i Juan Carlos reacciona tardíssim; i amb el definitiu gol de Zubimendi, que aprofitant una pilota morta va certificar la derrota d’un Girona que al darrere hauria d’espavilar. El cinquè de Take es pot considerar un abús.