El Girona reobre per fi les portes del paradís (1-3)

TENERIFE (ENVIAT ESPECIAL)El Girona és nou equip de Primera Divisió. Deien que només les primeres vegades eren especials i que mai se sentia res semblant. Era mentida, cada vegada és preciosa. Perquè en el seu segon ascens el Girona va obrir les portes del paradís. Va resistir a tot per coronar-se, després d’un any complicat, eliminant el Tenerife a la final del play-off (1-3). Míchel i una plantilla increïble ho han aconseguit. Per fi.

Entre el Carnaval, les bufandes, les samarretes i els càntics, semblava que el Tenerife només estava convocat per a la celebració. Els aficionats ballaven a la graderia, abans de començar. El Girona s’havia passat els darrers dies amb la boca tancada i somiant un desenllaç positiu. Van arribar dissabte amb les famílies, sentint el caliu d’aquells que tenen al costat quan tornen a casa i ja no hi ha càmeres. El viatge va ser bonic amb els ídols dels 250 aficionats blanc-i-vermells desplaçats jugant amb els seus fills.

Juan Carlos, Arnau, Bueno, Bernardo, Juanpe, Valery, Pol Lozano, Aleix Garcia, Iván Martín, Baena i Stuani. L’onze esperat estava en marxa, tan sols trastocat per la lesió d’Ivan Martín al quart d’hora. Va entrar Samu al seu lloc, però la identitat del Girona de Míchel no va variar. Els gironins es van assabentar de l’ascens del Bàsquet Girona als vestidors i van sortir amb ganes de completar una nit perfecta, d’aquelles que s’explicaran durant anys i panys.

Tocava tancar ferides i oblidar, d’una vegada per totes, els terribles desenllaços que han patit les tres últimes temporades. Sempre en el darrer partit, sempre el darrer dia, gairebé sempre cruel. La personalitat amb la qual va convertir-se en el protagonista va ser esplèndida. El Girona no va demanar permís en cap moment, simplement va agafar la pilota i va posar-se a treballar. Baena, Bueno i Stuani van estar a punt de posar nom i cognom a un inici sinònim de tempesta.

Sortia amb velocitat el Tenerife, dedicat a aturar el joc tant com pogués i una mica més. És un equip que s’ha passat hores i hores aprenent-se els mecanismes, com si fos un rellotge que no s’espatlla mai. Mecanismes de destrucció, això sí, perquè l’elaboració no és una virtut amb la qual es pugui associar. Pilotes a Mario i Enric Gallego i a córrer, així de simple però així d’efectiu. Tenint en compte que el temps els jugava a favor, no era estrany que explotessin aquesta via. De fet, els periodistes que cobreixen la informació local s’havien acreditat al matí per a la festa programada a la matinada. I al mig de la ciutat l’escenari ja estava preparat. Quin error parlar abans d’hora, perquè serà Girona qui celebri la rua.

Pels segles dels segles, Stuani

Però el que tantes vegades li ha passat al Girona, li va passar al Tenerife, que no s’imaginava que les emocions que es viuen en aquestes finals són inhumanes. L’Heliodoro tremolava quan Samu va fer un xutàs escopit per Soriano i va emmudir del tot quan un xut de Juanpe va anar a parar a les mans de Sergio i Arcediano Monescillo –l’àrbitre del primer ascens, per cert– va assenyalar un penal com una casa: Stuani, evidentment, no va fallar. El que ha fet l’uruguaià pel club serà recordat pels segles dels segles. Havia de ser ell.

D’alguna cosa havia de servir haver perdut tantes vegades. El Girona sabia que l’esperava una segona part llarguíssima, potser fins i tot més que els tres anys que s’ha passat a Segona després del descens de Primera. Perquè un cop tocat el cel, l’entitat mai ha volgut saber res més d’un altre destí. Montilivi s’ha capficat amb la màxima categoria. L’afició vol veure els seus jugant contra el Barça, el Madrid, l’Atlètic o el Sevilla. Vol viatjar arreu de l’Estat sentint-se gran, com tot allò que sempre han fet els altres, però que en els últims cursos ha estat a l’abast d’un club que ha insistit tant que per fi ho ha fet realitat. Que gaudeixi, perquè ha costat molt.

Més de 20.000 espectadors van convertir l’Heliodoro en una caldera, perquè el partit no s’acabava mai. Encara quedava mitja hora quan la pressió va fer efecte, Carlos Ruiz va guanyar l’esquena a Arnau i la pilota va acabar al fons de la xarxa. Allò era insuportable, però gràcies als astres va durar poc. Perquè si els blanc-i-vermells s’aixequen sempre, és per alguna raó. Era de justícia que ho fessin, els tocava. Una combinació entre Samu i Baena va acabar amb una centrada del darrer que va rebotar en León abans de ser l’1-2. Girona va explotar d’alegria.

El partit s’havia d’acabar com fos. Stuani va rebre un cop d’ampolla en la celebració, senyal que la paciència local queia pel precipici, escampada del tot quan Arnau va rematar una falta d’Aleix Garcia per explicar-li al planeta sencer que sí, que el Girona és nou equip de Primera.