El Girona sobreviu a un camp indigne de jugar una final (0-0)

GironaEl millor per al Girona va ser que ningú es va fer mal. És lamentable que la Lliga permeti que una final del play-off d’ascens a Primera es jugui en les condicions en què estava el Martínez Valero. No hauria sigut estrany veure-hi un cartell de prohibit jugar a futbol. El 0-0 contra l’Elx en el partit d’anada permet als catalans jugar-s’ho tot al seu estadi, amb l’avantatge que els alacantins estan obligats a marcar un gol perquè un nou empat a res classifica els blanc-i-vermells.

Pacheta, després de repassar les darreres actuacions dels gironins, va decidir que el seu equip s’havia de protegir. Fins i tot en això el Girona imposa respecte, perquè influeix en els sistemes dels rivals. L’Elx va sortir amb tres centrals i va posar cames i foscor per evitar que els de Francisco, que va introduir Maffeo a l’esquerra, combinessin amb certa continuïtat. Però ben pensat, d’això ja se n’encarregava el pèssim estat de la gespa, indigna per disputar un partit d’aquesta categoria. Transicions ràpides, joc aeri, buscar l’estratègia i provocar mil interrupcions sent estricte defensivament: aquest era el pla local. Desconnectats Borja García i Samu Saiz, les opcions sempre disminueixen.

Malgrat tots els contratemps, el Girona no es va sentir incòmode del tot. Patir, el que es diu patir, no ho va fer gaire. Com no podia tenir la pilota (va passar per trams de només un 30% de possessió), la va cedir i es va dedicar a esperar. Al revés del que tothom preveia que passaria. El que va intentar tampoc va estar molt encertat. Però a Montilivi saben que el potencial ofensiu de l’equip és extremament fort. ‘Alguna en tindrem, i si la tenim l’aprofitarem’, devien pensar, amb la confiança que els dona el gran rendiment realitzat amb l’arribada del quart tècnic de la temporada. Mentre l’ordre defensiu no s’alterés, no hi hauria greus problemes.

Ni uns ni altres van abaixar el grau de concentració, però de perill real va haver-hi ben poc. L’Elx, tret d’alguna espurna d’Escriche i un cop de cap de Nino per damunt del travesser, no va generar res amb cara i ulls; el Girona, que no va connectar en cap moment amb Stuani, tampoc: un xut molt llunyà de Granell que va atrapar Edgar Badia però que en cas d’haver-hi hagut ocasions clares no hauríem ni esmentat, una centrada del mateix Granell que un contrari gairebé s’introdueix a la seva porteria, i una rematada desviada de Gumbau. Si no fos per la tensió i per tot el que està en joc, qualsevol hauria dit que semblava un amistós d’estiu. Això sí, els blanc-i-vermells van marxar al vestidor amb Ramalho i Juanpe, dos defenses, amonestats i condicionats tot el duel. Com Ignasi Miquel, al qual una groga li hauria impedit jugar la tornada. Afortunadament, no la va veure, però aquests detalls també compten.

Criteri arbitral inestable

Si la gespa feia posar molt nerviós, l’àrbitre va voler-hi posar cullerada canviant de criteri en les targetes quan les faltes eren locals. El Girona en va demanar, com a mínim, dues; i encara espera resposta. Tampoc va interpretar un contacte sobre Stuani dins l’àrea (Oscar Gil també en va demanar un), en un inici del segon temps mogut en què Maffeo va rebre una agressió però les decisions seguien caient del mateix costat. La producció ofensiva va continuar sent escassa, tot i que Ignasi Miquel va fallar, girant malament el coll, en dues ocasions de cap calcades.

Enrabiat, Samu Saiz va provar de rebel·lar-se: el seu xut va sortir fregant el pal. Van ser els millors minuts del conjunt de Francisco, que no va moure la banqueta fins tard. El domini ja era gironí, atent perquè qualsevol error s’hauria pagat car. Aquest mai va arribar i diumenge, a Montilivi, el Girona haurà de fer bona la seva imbatibilitat en el play-off si vol tornar a la Primera Divisió.