El Girona tanca un any de somni fent l'onada, però amb la mosca al nas

GIRONATot i completar un 2024 inimaginable i golejar plàcidament el Valladolid (3-0), Míchel Sánchez es menjarà el raïm enfadat. Sí, com ho llegiu. L’entrenador d’un Girona que va acabar la Lliga passada tercer amb 81 punts, es va classificar per primera vegada per a la Champions, i ha començat el curs actual en la zona mitjana-alta de la taula, amb un marge considerable respecte al descens. Està dolgut. Encara li couen els comentaris de l'eliminació de la Copa a Logronyo, que alguns van descriure com a ridícula. En l’any que havia de ser més especial, no és l’únic càrrec important del club que té la mosca darrere l’orella.

Al Girona postèxit se l’analitza amb lupa, especialment per la seva manera de jugar a futbol. Míchel continua aferrat a un estil que ha demostrat ser l’adequat, amb peces diferents que, de moment, no han ensenyat que poden executar-lo correctament amb certa regularitat. El Girona 2023-24 jugava com els àngels; el 2024-25, fa el que pot. Tan cert és assegurar que entre el calendari i les lesions el hàndicap de no entrenar ha fet molt mal, com dir que alguns fitxatges no estan funcionant. Tan cert és que mantenir-se fidel a una identitat pròpia aporta un valor afegit al projecte, com que hi ha hagut més dies del compte en què l’equip pràcticament no ha generat cap oportunitat de gol. Tan cert és que Míchel té un crèdit il·limitat i ningú no l’assenyala ni l’assenyalarà, com que no es fa tot bé. És compatible.

Qui s’apropa aquest any a Montilivi, desconeix quina versió del Girona es trobarà. Ja ha tingut moments brillants, últimament, esclar; però també d’avorriment. Ja hi ha reforços que han sortit bé, però n’hi ha d’importants que estan en dubte. Tampoc no podem oblidar que les victòries, com més grans, més mal fan. Ara els gironins tenen el paladar més exquisit que mai. Això també juga, i no precisament a favor.

Ruiz i Danjuma trenquen la sequera

A Míchel se’l va veure celebrar el gol d’Abel Ruiz amb ràbia. N’hi va haver més a l’estadi que van cantar com si fos pròpia la rematada del valencià, que no marcava des de l’1 de setembre. Ruiz és un dels fitxatges més criticats per un entorn que li va posar la creu des del primer segon. En el partit que tancava l’any, va aprofitar-se de la tendresa del porter Hein per treure’s una mica de pes del damunt. El Valladolid no va ser rival per al Girona, que va dominar el duel amb molta naturalitat i s’havia avançat gràcies a un rebot finalitzat per David López. El tercer el va fer Danjuma, a qui també li plouen les crítiques i que encara no s'havia estrenat.

Va ser una nit molt tranquil·la per als gironins, que trenquen una mala dinàmica de sis duels sense vèncer. No va servir del tot per recuperar grans sensacions, però sí que es va veure que, malgrat els problemes que creu sentir el Girona, amb el simple fet d’estar correcte aconsegueix situar-se a anys llum del Valladolid, un dels candidats a baixar a Segona. Tothom intueix que a partir del 2025, amb les setmanes netes perquè s’ha quedat sense Copa i es quedarà sense Lliga de Campions, el rendiment augmentarà i, el més rellevant, tindrà una continuïtat positiva.

Al cap i a la fi, els tres punts van quedar-se a casa per un rebot, un regal del porter visitant i un tercer gol en el qual Hein també podria haver fet alguna cosa més. Suficient per estar contents? Qui sap, perquè una victòria del Girona a Primera sempre hauria de suposar-los una gran alegria, però el creixement del club és per les coses bones i per les dolentes. I potser algú creu que amb això ja no n’hi ha prou. El que tothom coincidirà a afirmar és que el 2024 és l'any en què el Girona ha meravellat el món. El va acabar fent l'onada, com tantes vegades.