El Girona seu a la taula del Liverpool, però el VAR el castiga

GIRONAGirona i el Girona tenien tanta admiració pel que vivien, que al·lucinaven. La visita del Liverpool, el rival desitjat molt abans que la fortuna del sorteig decidís que s'havien de creuar. Ni el club ni la ciutat s'havien trobat mai en una situació semblant a aquesta, malgrat que ja tinguin certa experiència contra gegants. Veure l'autobús serigrafiat amb l'escut anglès a l'esplanada de Tribuna, per on no fa gaire entraven caminant els jugadors del Palafrugell o del Balaguer per jugar partits de Tercera, emocionava. Montilivi s'ho va passar pipa, especialment aquells que van continuar pagant l'abonament quan l'equip perdia. El premi a la seva fidelitat va ser una nit que no oblidaran en la vida. La gran imatge no va ser suficient per evitar la derrota (0-1) i ara la classificació dependrà d'un miracle: ha de sumar els sis punts contra el Milan, a domicili, i l'Arsenal, en l'última jornada de la fase de grups a Montilivi. Tots dos partits es jugaran a finals de gener.

I ja en van unes quantes, de nits inoblidables, en l'era Míchel, una etapa que va arrencar amb molts problemes a Segona, després de dues finals de play-off perdudes cruelment en l'últim instant. De fet, tot just fa tres anys l'equip blanc-i-vermell es jugava les garrofes a Eivissa, d'on només va treure un empat. Aquell migdia va marcar Stuani, un dels futbolistes que més ha fet perquè tot el que hi ha avui sigui possible. Com Juanpe, titular i que ja va viure el seu moment de glòria marcant un gol de falta contra l'Slovan Bratislava. El creixement del club s'ha produït més de pressa del que s'intuïa, però sempre mantenint el seny i la prudència des dels despatxos i la propietat, que no ha perdut el cap. Fa un any guanyava el Barça en l'històric 2-4 de Montjuïc.

Però el Liverpool és molt Liverpool, encara que no jugui al seu màxim. Un cop el tens al davant, el seu atractiu t'imposa. El Girona va trigar deu minuts a entendre on era i contra qui jugava, paralitzat per la seva aura. L'únic que va sortir endollat va ser Gazzaniga, que va treure els intents de Joe Gomez i Darwin Núñez. A l'obligació de guanyar, els gironins van afegir la dificultat de la desnaturalització del seu joc, perquè amb prou feines tindrien la pilota. Calia gestionar-ho tot a la vegada i fer-ho ràpid, o prendrien mal.

Quan es va espolsar l'atordiment, això sí, va fer engrescar Montilivi, que va visualitzar certa esperança fora de qualsevol lògica raonable. Perquè si Gazzaniga, que tornaria a rebutjar un u contra u de Núñez, va estar sublim, què podem dir d'Alisson. Durant una estona, el Girona va fer patir el Liverpool, a qui va acorralar contra tot sentit. Especialment clamorosa va ser una ocasió de Blind, que no va ni rematar; seguit de diverses accions perilloses de Francés, que el brasiler es va trobar; Asprilla, que va desviar amb les dues mans; o Bryan Gil, que va relliscar quan es disposava a definir. L'estadi va acomiadar els blanc-i-vermells amb una ovació ben merescuda, al descans: el seu Girona seia a la taula del Liverpool, líder destacat de la Premier i la Champions.

La intervenció del VAR

Vint segons va trigar Danjuma a posar a prova Alisson a la represa, i quatre minuts a intentar-ho per segona vegada. El Girona mossegava, com si el partit fos de PlayStation i no de veritat. Ja s'havia desacomplexat del tot, i disputava els millors minuts de la temporada a la Champions. Però en aquesta competició, la sort s'ha girat d'esquena. El VAR va avisar d'una clara trepitjada de Van de Beek a Luis Díaz que l'àrbitre no havia vist, i Salah va avançar els reds de penal, destrempant l'energia catalana. Entre els gols en pròpia porta (quatre), els anul·lats (un), els penals fallats (un) i els xiulats en contra (dos), la trajectòria és de tot menys normal. Però ser-hi ja no els hi traurà ningú.